Paco Ibáñez combat el terror amb música

Un escenari a les fosques. Així va començar el concert del festival Mas & Mas de Paco Ibáñez a l'amfiteatre del Grec de Barcelona. Una foscor buscada per situar l'episodi negre que va viure la ciutat fa catorze dies quan una furgoneta conduïda per Youness Abouyaaqoub va segar la vida de 14 persones que es trobaven al passeig de la Rambla i va causar desenes de ferits. Un enquadrament de l'escenari al qual van sortir nou persones portant les lletres del logo de Barcelona amb la l en negre. Una il·lustració que va dissenyar Frederic Amat poc després de l'atemptat terrorista i que es va convertir en el lema del dol d'una ciutat. Amat ja era l'escenògraf del concert d'Ibáñez, amb el qual té una gran amistat i pel qual ha dissenyat portades de discos, que tindria la seva forma habitual amb una gran catifa vermella sobre fons negre, i sempre un got al costat. “Poc després que la il·lustració corregués per les xarxes després de l'atemptat, el Paco em va cridar i em va preguntar si la podia utilitzar, jo li vaig dir que encantat, si és de tots”, explicava l'artista.

Amb l'amfiteatre en silenci, les lletres i els seus portadors van romandre a l'escenari sobre la catifa vermella mentre la veu en off de José Agustín Goytisolo llegia el poema que no podia ser més descarnadament oportú: En tiempos de ignominia: "En tiempos de ignominia como ahora / a escala planetaria y cuando la crueldad se extiende por doquier fría y robotizada / Aún queda buena gente en este mundo / que escucha una canción o lee un poema: / Es el canto, la voz y la palabra: única patria / Que no pueden robarnos ni aun poniéndonos de espaldas contra el muro / Que nadie piense nunca: no puedo más y aquí me quedo / Mejor mirarles a la cara y decir alto: tirad hijos de perra somos millones y el planeta no es vuestro".

Entre els aplaudiments després del poema, va sortir Ibáñez a l'escenari. De negre rigorós, guitarra en mà, va fer el seu especial homenatge com és ell, parlant a la seva manera: “Qué alegría... aunque estamos un poco tristes... que quede claro que no lograrán lo que pretenden. Que el arte y la poesía ayuden a no perder la conciencia y la dignidad. Lo que voy a cantar está relacionado con lo que pasó. La lucha será larga, pero venceremos”. I seguint aquesta idea el primer tema del concert va ser el poema de Gabriel Celaya La poesia es un arma cargada de futuro.

Al cantautor l'acompanyaven els seus músics: Mario Mas, guitarra; Gorka Benítez, saxo tenor; Horacio Fumero, contrabaix; César Stroscio, bandoneón i Pep Pascual al comandament dels efectes sonors. No obstant això, ben entrat el concert aquests esperaven a sortir a l'escenari perquè, tal com acostuma a fer Ibáñez, sempre improvisa i ahir ho va tornar a fer. Per al concert de Barcelona tenia previst fer una selecció de cançons sobre el Mediterrani. Cançons precisament per reivindicar l'humanisme enfront de la barbàrie actual que s'estén per tots els països que banya i que s'endú centenars de vides que volen arribar a altres ribes.

Però les cançons que va desgranar, especialment les primeres, van ser més de combat. Després del tema de Celaya, Ibáñez va cantar la cèlebre La mala reputació de George Brassens —“França és la capital dels autors”, va dir— per prosseguir amb unes cançons inspirades en Blas de Otero, García Lorca o Francisco de Quevedo. Xerraire, va explicar anècdotes de la seva infància al caseriu basc, va cantar en gallec, també en català i va fer passar una bona estona quan va dedicar Lo que puede el dinero, escrit per l'Arxipreste de Hita, precisament al seu mal record dels capellans que va tenir en la seva infantesa. I tornant al tema del concert, el Mediterrani, Ibáñez va entonar la cançó En el Mediterráneo del seu admirat Georges Moustaki, precisament un cant a Barcelona.