Raimon: “Fins aquí va arribar la riuada”

Raimon és lluminós. La història no li fa justícia, perquè el veuen en els escenaris: aquí és mesurat, fins i tot meditat, la seva camisa vermella, o blanca, o negra; alguna vegada balla (“bé, a que ballo bé?, ha ha ha”), i fa alguna broma. Però allà a dalt és la poesia, una guitarra, l'orquestra. El serrell, blanc, guarda el tallat que li besava la mare quan tornava al carrer Blanc de Xàtiva. Des del 1964, quan va conèixer Analissa, que venia “d'aquell país d'Itàlia”, és ella la que dona vida a aquest serrell. El serrell del noi que amb Al vent va revolucionar, amb senzillesa i crit, l'esperança de milers de joves que volien, en aquell any 1961, menjar-se el món a força de pessics de música.

Raimon, 77 anys. Es va retirar al maig, un mes molt simbòlic per a ell, i ho va fer al Palau de la Música de Barcelona. La primera nit, després del concert, va agafar el son a les tres de la matinada. I fins a l'últim concert (que serà l'últim, “no n'hi haurà més, no hi ha res a fer”) va aguantar així el tipus, ballant, cantant les seves antigues cançons, les seves cançons actuals, la música dels poetes, la seva pròpia música. Darrere de la seva inspiració, a part de la lírica de la seva llengua, Analissa. I aquí, a Xàbia, on el veiem aquest estiu, ella sempre hi és. Analissa és l'altra part del somriure de Raimon. La gent creu que és un tipus seriós, sec i espiritual, com Salvador Espriu.

Però Raimon és divertit. A mitjan mes d'agost es va trobar per telèfon amb un amic dels temps del TEU (el Teatre Espanyol Universitari), Emili Balançó, escriptor, que viu a Menorca. Van recordar anècdotes. Simulaven als carrers de Saragossa la conquesta de València, el Cid i els seus companys d'armes. Reien com si fos ara. I per ells havien passat gairebé seixanta anys.

Quan era part de la moguda de Barcelona (Serrat, Pi de la Serra, Ovidi, Guillermina) anava amb Pi inventant-se somriures per posar de manifest que tampoc n'hi havia per tant. Estaven de gira, en un hotel: “I sortíem al passadís en pilotes, amb corbata i sabates i esbroncàvem en Serrat per arribar tard!”.

La foto d'aquest Raimon que posa al sol davant el mar de Xàbia ha de ser rient. Aquells dies de maig van ser difícils de muntar (“resumir dècades, abandonar-les”). Va intentar treure-hi ferro, diu, “em vaig imposar que no fos ni emotiu ni sentimental”. Però no va negar la broma, que com que la diu tan seriós la gent no la capta. Després d'una llarga introducció, el cantant de Xàtiva va dir: “El concert estarà compost per tres cançons i alguns bisos”. “La processó anava per dins la nit de l'adeu”, reconeix.

Músic sense adjectiu, des que va escriure (i va cantar, esquinçant la guitarra) Al vent el van ficar en la cançó protesta. Va escriure (i va cantar) Diguem no, quan van ficar a la presó a companys seus, però no era un himne, era una lletra extreta de L'home rebel d'Albert Camus. I ara es canta a l'alba com si Raimon hagués endevinat cada època successiva.

I aquella nit de l'adeu, esclar, la seva ment es va poblar de passat. Els seus pares, Joan Fuster, Manuel Vázquez Montalbán (“hi va ser Anna Sellés, la seva esposa”)… Va ser, diu Raimon ara, “una presència d'absències”, però a ell no se li va notar el reflex d'aquest onatge. “Aquí soc molt exigent amb mi mateix, perquè soc dels qui es dona una hòstia si s'equivoca”. Físicament, una hòstia, se la dona davant nostre perquè l'exemple no sigui una pantomima.

Li preguntem:

—Vostè tindrà nostàlgia de Raimon?

—Encara no, però potser d'aquí dos o tres mesos. Encara estem en la digestió de tot!

Quan va acabar l'últim concert, Analissa i Raimon per fi van dormir tranquils. Conscients que “s'ha acabat el bròquil”, el cantant va dir als amics, i ens va repetir a nosaltres a Xàbia, el que es diu a València quan l'aigua deixa marques a les cases: “Fins aquí va arribar la riuada”.

I ja està. Fins aquí va arribar la riuada. Però res deté el vent de Raimon.