20 anys “fabricant” artistes

La Barcelona postolímpica, la primera bombolla immobiliària que va viure la ciutat, va encarir els espais que fins a aquell moment ocupaven els artistes per a la seva creació i investigació. El resultat va ser que molts no van poder seguir afrontant el cost dels lloguers dels locals que utilitzaven. En aquesta situació, el col·lectiu agrupat en l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) va emprendre la recerca d’un lloc adequat un any després dels Jocs Olímpics, el 1993. Després de descartar diverses possibilitats van optar per llogar una nau que s’havia dedicat al tèxtil al Marquès de Santa Isabel a la colònia de Can Ricart, al Poblenou. La Diagonal, des de Glòries al Fòrum, encara no s’havia obert i quan els artistes s’hi van instal·lar van trobar que era un lloc molt adequat pel que necessitaven. “Hi havia tallers al costat que treballaven i això anava molt bé”, explica Tere Badia, l’actual directora d’Hangar. Aquest va ser el nom del centre que va començar a funcionar al juny del 1997. Han passat 20 anys i Hangar, com si fos una criatura, ha crescut i evolucionat al ritme dels temps, en general, i de la creació artística, en particular.

D’aquella primera nau s’ha passat a tenir-ne tres i el que va ser la casa del porter de la colònia s’ha convertit en una casa amb quatre espais per a residents estrangers que s’instal·len a Hangar. Ara estan sols –excepte un equipament per a joves de l’Ajuntament de Barcelona en un petit edifici a l’entrada– a l’espai que va ser el complex industrial. L’expansió del 22@ i l’obertura de la Diagonal van convertir aquesta gran illa enmig del Poblenou en un atractiu pessic immobiliari. Els tallers van tancar –més aviat van ser expulsats– i un pla urbanístic convertiria Can Ricart en una illa amb pisos i edificis d’oficines. Amb episodis d’ocupació inclosos i alguns incendis, la pressió veïnal va frenar aquells plans. L’Ajuntament va passar a ser el propietari de gran part dels espais, entre ells la nau d’Hangar, després de declarar-la patrimoni industrial. Es va desaprofitar el projecte de dedicar algunes naus a la Casa de les Llengües i està en revisió el pla de la Universitat de Barcelona d’emplaçar un nou campus audiovisual a Can Ricart. “A nosaltres ens encantaria tenir com a veïns precisament una universitat perquè tenim projectes que realitzem conjuntament”, comenta Badia.

El 2008, el consistori va cedir a la fundació privada AAVC –la personalitat jurídica del centre– els edificis que ocupen fins al 2018. “Hem viscut moments d’eufòria i caiguda en 20 anys, especialment des que va esclatar la crisi que van ser uns anys molt durs. Creiem que el projecte està consolidat i, alhora, en constant evolució”, explica Martí Anson, president de la fundació.

El que va néixer com un centre de suport per a artistes visuals, s’ha convertit en un col·lectiu interdisciplinari –hi ha artistes que venen d’aquestes disciplines, però també sociòlegs, arquitectes, enginyers– que investiguen i generen coneixement. Aquesta és la idea que tenen els responsables d’Hangar, començant per Badia que n’ha estat la directora des del 2009. Ho explica en un passeig per les instal·lacions del centre que a l’agost disminueix l’activitat normal: “Hangar ha estat i és molt àgil en la incorporació de noves pràctiques artístiques perquè el patronat està integrat per artistes. És una cosa pensada per artistes professionals i per a artistes”. Cabines de so, d’imatge, tallers, tecnologies electròniques, laboratoris, prototips d’impressores 3D, sintetitzadors modulars, espais de rodatges … Un ventall molt ampli d’activitats i espais. “Cada dia entre 40 i 50 persones entre l’equip propi i els 19 artistes residents treballen aquí. En 20 anys d’Hangar han passat més de 350 residents”, comenta. La llista és interminable. Pels tallers han passat Mario Santamaria, Joan Morell, Fito Conesa o Mireia Saladrigas que aquest any ha estat a la Biennal de Venècia d’art amb el projecte Virtual Tour que va desenvolupar a Hangar.

Van ser també artistes visuals els que amb la donació d’obra original van conformar el patrimoni fundacional del centre: Antoni Abad, Frederic Amat, Jaume Plensa, Perico Pastor, Susana Solano, Antoni Muntadas o Antoni Tàpies, entre altres. “Aquest patrimoni és molt important, sense ell, Hangar no existiria”, subratlla Badia. El centre funciona en gran part amb subvencions públiques– Ajuntament i Generalitat– amb aportacions d’altres fundacions privades i amb recursos de fons europeus –tenen projectes conjunts amb altres centres de diferents països- i amb el que generen d’ingressos propis, bàsicament produccions pròpies i lloguer d’espais.

Hangar va ser batejat per l’Ajuntament de Barcelona com una fàbrica de creació. Una etiqueta amb la qual no estan d’acord ni l’actual directora –aviat s’ha de renovar aquesta responsabilitat– ni el president del patronat. “És que aquí no es fabrica res, es projecta, s’experimenta”, afirma Badia. “Reconeixem”, opina el president del patronat i també artista, “que és una entitat difícil de definir i fins i tot de defensar perquè el que es fa no és un objecte o té un resultat tangible. Nosaltres ho veiem com un centre d’intercanvi i investigació”.