Un gerro d’aigua freda

Carles Geli ho explicava molt bé fa uns dies: hi ha hagut un canvi de plans en l’adjudicació del pavelló de Victòria Eugènia. Ara és un espai de grans exposicions a disposició dels museus de Barcelona, que no estic segura que el necessitin. En general, les grans mostres internacionals ens han esquivat per raons de pressupost: les expos es paguen; el lloc és el de menys. El cas és que aquest immens pavelló de la Fira, que ara no s’utilitza, era una vella reivindicació del director del MNAC, Pepe Serra, que necessita –ell sí—un espai per a temporals i una connexió més bona amb la ciutat. El MNAC té gairebé un milió de visitants a l’any, dels quals la meitat són aborígens, però el cert és que, a mig aire de la muntanya, qualsevol cosa que es posi pel mig impedeix el pas. Un saló multitudinari, una cursa popular.

Pepe Serra és un luxe per a la ciutat. Està obsessionat amb fer del MNAC un museu actual, o sigui, més que un museu. Serra participa del debat que mantenen els directors de les grans marques europees, amb les quals no pot competir en pressupost –les xifres fan riure—però sí en reflexió. Diguem que s’asseu a la mateixa taula. A canvi, demana una mica d’espai per créixer i uns diners que vagin més enllà de l’any en curs. El Ministeri, per posar un exemple, fa anys que hi ha posat menys diners del que per llei li pertoca: un bon dia sona el telèfon i et comuniquen que en rebràs la meitat i adeu, fins a la pròxima. No crec que aquesta comunicació del Ministeri hagi fet tant de mal com la de bloquejar el projecte del Victòria Eugènia, que era allò que Pepe Serra tenia ficat entre cella i cella, com a única possible expansió. Jaume Collboni, responsable polític de la cultura municipal, em va dir fa poc: “Hi estic posat, però no vull ser l’única institució que pagui”. Estem parlant de dos milions i mig. Suposo que la Generalitat ho ha declinat i per això Collboni va decidir socialitzar l’espai, “barcelonitzar-lo”. De passada, ha estrangulat les possibilitats del MNAC, fins i tot les econòmiques. Els museus tenen manera de guanyar diners amb els espais i les concessions. Ara ja no.

Això, que sembla una anècdota, demostra que Barcelona té confós i espès el concepte de capitalitat. Hem parlat tant de les ciutats com a protagonistes, que Barcelona ja no sap assumir el seu rol de país. És un rol bàsicament cultural. Vol dir que hi ha equipaments que són de Barcelona per capitalitat, per més que la ciutat sigui un més en el consorci. No té sentit que l’Ajuntament inverteixi –ben invertits—3 milions a reformar la Casa Padellàs, que és l’assignatura pendent del MUHBA, i alhora opini que 2.5 per al MNAC no toquen. La cultura és un difícil equilibri entre creativitat, indústria i patrimoni. Després, les polítiques, cadascú la seva: no hi ha una cosa més opinable que una política cultural.

Ara bé, Barcelona, com a ajuntament, té una obligació elemental: establir circuits permeables per garantir l’accés a la cultura, tant pel que fa al consum com a la creació. I, seguint aquest mandat, Collboni ha programat un seguit d’actuacions en equipaments de barri, el primer esgraó de la vida cultural. El problema no és aquí què s’hi fa, sinó qui decideix. Aquest nivell ha de tenir altíssimes dosis d’autogestió, sobretot si l’ICUB té els antecedents de dirigisme –dirigisme és control—que ostenta. I si aquest Ajuntament ha aconseguit que guanyin tots els concursos culturals persones de la seva corda, els “seus” per entendre’ns. Això ens dóna una cultura molt homogènia, molt tòpica, molt basada en valors que ningú no discuteix però que arriben a saturar. Una cultura previsible (anava a dir soviètica, però és excessiu). Gràcia planteja avui una festa major sostenible i antimasclista. Hi ha moments que em venen ganes de cridar “prou de pedagogia!”, tornem al barri. 

Si per sota la cultura està presonera d’una determinada longitud d’ona i per dalt es mira més la titularitat que el futur, tindrem una ciutat molt poc competitiva en aquest camp. Barcelona és poc generosa. M’agrada quan Pepe Serra diu que el museu –patrimoni, debat, identitat—és un lloc per fer-se preguntes, per reunir-se, per pensar. Llàstima que Collboni no el segueixi per aquest camí. Em pregunto per què aquest MNAC actiu i ambiciós no acaba d’encaixar en els seus plans.