“A mi també m’agrada de tant en tant fer el guiri a Barcelona”

“Sempre dic que la Sagrada Família és com el meu fill. L'he vist créixer els últims 30 anys”. Paquita Vázquez, de 59 anys, de Badalona, soltera, somriu i llança una mirada còmplice a la basílica de Gaudí des d'una terrassa del carrer de Mallorca. No paren de desfilar al costat de les taules, en aquesta tarda d'una xafogor espantosa, grups de turistes que segueixen disciplinadament els guies, que van amb l'acreditació al coll i encapçalen el grup. Molts la saluden fent un gest amb les celles, resistint una temperatura inclement. La Paquita els respon. Aquesta tarda tan tòrrida té festa. I a la nit anirà al teatre. És una excepció.

Gran viatgera –diu que ja havia fet la volta al món abans de començar a treballar–, la Paquita va estudiar Turisme i durant cinc anys es va dedicar a portar a grups per Àsia o Àfrica. I, el 19XX, va decidir que era el moment d'establir-se, guardar la maleta a casa i dedicar-se a ensenyar la seva ciutat. Parla amb entusiasme de la seva feina –“cada dia és diferent”– i de la seva passió per Barcelona. “M'agrada Barcelona i explicar-la. La gent se n'emporta un bon record”. No sap què és fer vacances aquest mes. “Treballem a l'agost per fer l'agost”, assenyala destil·lant bon humor. I replica que gairebé és un mite que els ciutadans descansin el mes per excel·lència. “Que no treballeu també els periodistes?”, assenyala. “Hi ha moltíssima gent que treballa”.

Guia oficial en anglès i italià –una branca de la seva família procedeix d'aquest país–, la vida de la Paquita està marcada per una disciplina fèrria. Cal matinar si es vol ser guia perquè esperen els passatgers de creuers i a les 8.00 cal ser al port. Dimecres va portar turistes anglesos a Montjuïc i al Port Olímpic i divendres un grup privat, dels Estats Units, al Park Güell i la Sagrada Família. No és una feina fàcil i està subjecte a un gran estrès per complir els horaris, negociar amb els urbans i ordenar que els turistes pugin i baixin i baixin i pugin de l'autocar amb rapidesa. “Estrès?”, rebat. “Quina feina no en té?”.

La Paquita treballava a la Barcelona preolímpica, va conèixer el boom després dels Jocs, la irrupció de l'intrusisme en el sector –“no paguen impostos i cobren més que nosaltres”– i l'actual explosió turística d'aquest any, que atribueix al fet que els atacs gihadistes de París, Londres o Brussel·les han provocat aquesta allau. La temporada s'ha estirat com un xiclet i ara s'allarga del març a l'octubre. Convençuda dels beneficis que aporta el sector, abomina de la turismofòbia i dels atacs d'Arran. Però ja no la sorprèn res: diu que hi ha una veïna a la Sagrada Família que escridassa als guies. “A mi una vegada em va arribar a empènyer”, explica.

Molt crítica amb l'Ajuntament, la Paquita acusa els gestors municipals d'alimentar una política antiturisme. Diu que ara els autocars no poden aparcar al costat del Mirador de l'Alcalde, en teoria en benefici dels barcelonins i els obliguen a fer-ho a una distància insalvable per a la gent gran. O el fet que hagin de desencotxar a la plaça de Catalunya o al costat de Correus, al final de la Via Laietana, per anar a la Catedral només implica que acabin “envaint” la ciutat. I alerta del risc que els creuers atraquin en un altre port si el bus turístic planta una parada i fa competència als operadors. Demana una cosa: posar ordre. Més civisme dels autòctons i dels turistes. Passa vergonya al Gòtic quan els carrers estrets del barri fan pudor de pixats. O quan algú es planta davant la Sagrada Família sense samarreta. “Ho veus?”, diu just abans de fer-se la foto. “Hauria d'estar prohibit”. Però resol: “Als turistes els agrada Barcelona. Deixa bona imatge”.

I posa el dit a la nafra: “A la gent que diu que no li agraden se li hauria de preguntar després 'on vas aquest any? A Londres?”. El saber neix de la curiositat i reconeix: “A mi també m'agrada de tant en tant fer el guiri a Barcelona. De vegades tots som turistes a la nostra pròpia ciutat i qui digui que ho coneix tot, menteix”. Per això, creu que és saludable obrir els ulls i intentar conèixer el teu propi món. “Hi ha italians que s'enfaden perquè han de pagar. I els explico que al seu país es paga. O a l'inrevés: vaig veure el cas d'una senyora que defensava el seu dret a visitar la Sagrada Família gratis perquè deia que l'estava pagant”.