Dos (Rusiñol i Casas) ‘cavalquen’ junts

“La llibertat per nord, la carretera blanca per camí”, escriu el polifacètic Santiago Rusiñol el 1889. El motiu: el començament d’un viatge, en diverses etapes i anys, que emprendrà amb el seu gran amic Ramon Casas per la Catalunya Vella, experiència iniciàtica que marcarà molt l’obra de tots dos i bona part de la seva cosmovisió des de llavors. Però no ho faran amb tren, símbol de modernitat de l’època, sinó amb carro perquè, ahir com avui, “si bé els trens d’Espanya són de temperament trempat, no ho són prou per aturar-se en els moments oportuns de presentar-se un bon paisatge”, torna a escriure Rusiñol, el 23 de juny d’aquest mateix any, aquesta vegada per al diari La Vanguardia, on un dels seus grans directors, Modesto Sánchez Ortiz, atent a les noves veus culturals i que està traient a flotació la capçalera, serà el destinatari de les missives que conformaran la impagable sèrie, estrenada una setmana després, “Desde mi carro”. Els lliuraments estan il·lustrats amb anotacions de Ramon Casas, que seria “un instagramer del moment”, apunta Vinyet Panyella, comissària de “Rusiñol i Casas, per Catalunya amb carro (1889-1992)”, menuda i delicada exposició sobre l’episodi que acull el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) fins al 14 de gener del 2018.

Inquiets, iconoclastes i ansiosos de llibertat personal com els correspon per edat (28 anys, Rusiñol; 23, Casas) i moment artístic (Modernisme), tots dos volen descobrir paisatges i experimentar l’emoció del creador davant la naturalesa. Com que es consideren “autèntics obrers de l’art” (Rusiñol dixit), decideixen repetir campanya pictòrica conjunta, com en la primavera del 1889, quan van compartir estada al monestir de Poblet (que ja va recollir el 2012 el Museu de la Vida Rural, que promou la Fundació Carulla). Així, surten al juny d’aquest mateix any de la fàbrica que la família de Rusiñol té a Manlleu, una de les indústries de filats importants de la zona. Començaven les tres primeres setmanes estiuenques de cavalcar junts. Un escriu, l'altra ho il·lustra, ambdós pinten.

Per anar a buscar aquesta “carretera blanca” més enllà del material i quotidià, com reflectirà Rusiñol a Anant pel món (1895), ell i Casas pugen a un carro de dues rodes “de bona construcció i elegant”, cobert amb un drap de lli i pintat de groc amb llistes blaves, colors amb què “les rodes també van estar pintades algun dia”. Rusiñol, aprofitant el patrimoni familiar, es fa acompanyar per un cotxer de la fàbrica, un tal Serra, que apareix en una impagable fotografia al costat dels dos artistes. Però falta la peça clau: el cavall. Aquest serà sempre Maxs (sic), que “ja no és cap nen” i té “un aire malenconiós i un menyspreu tal de la vida que es tiraria al primer barranc si no li aturéssim els seus instints suïcides”, escriu en la primera crònica Rusiñol, la que els porta de Seva a Taradell.

Maxs serà objecte de diversos esbossos de Casas, la primera vegada que s’exposen i surten del Museu Cau Ferrat de Sitges (els dibuixos definitius enviats al diari són al MNAC i només poden veure’s en pantalla en la mostra pel seu delicat estat de conservació), en la tardana darrera mostra de l'Any Casas 2016. Conformen aquestes anotacions una notable part de les prop de 40 obres de l’exposició, procedents de cinc museus catalans i algun col·leccionista particular. La majoria són llenços de petit format. Lògic: al carro amb prou feines caben “els trastos d’ofici: caixes, cavallets…”, descriu Rusiñol.

Tots dos miren el mateix, però ho tradueixen pictòricament i espiritualment amb matisos. “Rusiñol ja era un paisatgista, però la suggestió de la naturalesa serà més forta en ell que en Casas, que, més urbanita i com a gran pintor de la figura humana, incorporarà més elements humanistes que de la naturalesa; aquests seran dels primers paisatges que pintarà”, resumeix Panyella. Mainada de pagès (1889), de Casas, reflecteix aquesta tendència; Rusiñol “accentuarà la ruralitat, un món que s’acaba”, apunta la comissària mentre assenyala la seva petita tela amb una porta d’una masia que s’escrostona. Un altre llenç de Rusiñol recull les llums i ombres sobre el camp que projecten els núvols: havien anat per veure, pintar i interpretar sensacions d’aquesta mena.

Aquest estiu del 1889, a banda de burlar-se d'una romeria o de la obsessió de Rusiñol per recollir tot tipus de feros forjats antics, passen dos episodis notables, un amb aspectes còmics i un altre amb repercussió metafísica. El primer es produirà ja en ple estiu, quan ara pugen al tren amb dues bicicletes des de la capital catalana fins a Vic i d’aquí tornen fins a Barcelona. Amb els velocípedes encabritaran un carro tirat per mules en un episodi tragicòmic del qual quedarà com a imatge l’allargat Carro amb vuit mules de tir de Casas (setembre del 1889), oli sobre fusta d’una caixa de figues de Fraga, un carruatge semblant al del succès. L’impacte més profund, especialment per Rusiñol, va ser la trobada per aquests camins d’Osona i del Berguedà de companyies de saltimbanquis, acròbates, gent deforme i bèsties esquelètiques ensinistrades, un tipus de Santa Compaña famèlica que l’artista no es trauria del cap o que aniria deixant esquinçalls de la seva presència, en obres tan diferents com tardanes com el poema en prosa Els caminants de la terra (1897) i, sobretot, el drama líric L’alegria que passa (1898), amb música d’Enric Morera i un cartell promocional del mateix Rusiñol on el clown que el protagonitza és en un paisatge que és el mateix on va començar la primera excursió, a prop de la fàbrica familiar. Fins i tot queda rastre en la tardana novel·la còmica no exempta de sentimentalisme tràgic de La nena grossa (1917).

Després d’un parèntesi per la seva estada a París on comparteixen habitatge i estudi al Moulin de la Galette entre el 1890 i el 1892 (hi ha la carta de l’anunci de Casas demanant al seu amic que vagi a buscar-lo a l’estació, il·lustrant-la amb l’única vegada en la seva vida que dibuixarà la Tour Eiffel), hi haurà un remake del viatge, molt més breu, de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols, que tindrà el seu reflex a la premsa, “Otra vez en carro”. Però ja no serà iniciàtic. Com es pot veure en la mostra, sota l’epígraf “Del verd al gris”, van retratar el París de la capital bulliciosa, marginal, més sòrdida i trista, no tan alegre com la impressionista.

Entre els dos viatges, han visitat 21 localitats (Alpens, Arbúcies, Ripoll, Sant Hilari Sacalm...). Sempre seran amics, però mai més treballaran junts. Però d’aquella experiència amb carro va quedar, com va dir Rusiñol el 1889, alguna cosa per sempre: “I sota el seu velam havíem vist desfilar tot un món de paisatges i rebut emocions estètiques molt difícils d’oblidar”.