La facilitat de Barcelona per sortir al carrer

Va arribar a Barcelona després de recórrer 652 municipis de 17 comunitats autònomes; en total, més de 6.000 quilòmetres i 9.500 rellevistes. Van ser personatges coneguts a cada localitat: esportistes, empresaris, regidors, artistes…, en general corrent emocionats i abrigallats per la ciutadania. Però enlloc com a Barcelona. Els últims 45 quilòmetres de recorregut de la torxa olímpica, que va passar per tots els districtes, van desfermar la bogeria durant set hores la vigília de començar els que encara pensem que han estat els millors Jocs de la història.

La torxa dissenyada per André Ricard, d'alumini, acer i cuir, va concentrar al seu pas centenars de milers de persones. Tantíssimes que en alguns trams avançava amb dificultat. Ciutat Vella, on es van repartir estelades entre el públic; Sant Andreu –30.000 persones omplien a vessar els voltants de la plaça d'Orfila!–; la Meridiana; l'Eixample, amb la Sagrada Família com a punt àlgid; Gràcia, Sarrià, les Corts, Sants…

Eren les sis del matí quan la flama va arribar a l'Ajuntament per dormir al Saló de Cent i, malgrat l'hora intempestiva, més d'un miler de persones l'esperaven a la plaça de Sant Jaume. L'endemà, 12.000 persones feien cua davant la Casa Gran per contemplar la flama olímpica abans que tornés a sortir, aquest cop cap a l'estadi Olímpic per a la cerimònia d'inauguració.

Amb el recorregut de la torxa Barcelona tornava a mostrar aquesta facilitat que té per omplir els carrers. Per rebre, per celebrar, per reivindicar, per protestar. Un dels últims exemples ha estat aquest mateix hivern, quan la capital catalana va clamar per acollir refugiats en una marxa que va aplegar 160.000 persones, i que va deixar bocabadades altres ciutats. O en les manifestacions del No a la guerra (febrer del 2003), amb més d'un milió de persones desbordant el centre; el milió de persones que va sortir per mostrar la seva repulsa a l'assassinat d'Ernest Lluch per part d'ETA el novembre del 2000. Igual que els centenars de milers de persones arribades de tot Catalunya que aplega cada any la Diada des que va començar el procés independentista el 2010. I no només protestes, també els Reis d'Orient apleguen anualment centenars de milers de persones la nit del 5 de gener; o les que van a veure el Barça cada vegada que l'equip blaugrana guanya un títol; o la gent que participa en els actes de la festa major de la Mercè.

Avui la torxa fa el recorregut invers: del Palauet Albéniz a la plaça de Catalunya. La primera rellevista és Elisabeth Maragall, neboda de Pasqual Maragall, el llavors alcalde de Barcelona, l'alcalde dels Jocs. Maragall està malalt i, en un gest cap a l'exalcalde i expresident, l'Ajuntament ha pensat en l'Elisabeth, que va guanyar l'or en hoquei sobre herba el 1992, per homenatjar-lo. Tenia 21 anys i, de fet, va marcar el gol de l'or. Avui ha estat un dia intens per a la primera rellevista: de moltes entrevistes al matí, molta feina al migdia i molta emoció.

"Serà molt emocionant, com ho van ser els Jocs, la medalla, jugar a casa… viure-ho va ser una sort immensa", repetia qui es va apuntar de voluntària quan Barcelona va ser designada seu dels Jocs. "Després vaig haver d'avisar que hi participaria i no podria ser voluntària", diu. Elisabeth Maragall recorda també l'entrada a l'estadi Olímpic amb la delegació espanyola. "Jo entre els atletes, les meves germanes de voluntàries i la meva mare i el seu marit a la graderia". 25 anys després segueix reunint-se amb les seves companyes de selecció i, després d'un temps sense agafar l'estic, ha tornat a jugar a hoquei sobre herba.