Una visió naïf del referèndum

Ja dic d'entrada que aquest text em sembla prescindible perquè l'escric amb l'ànim de qui construeix un estel i l'intenta fer volar una tarda de diumenge en què no bufa ni una gota d'aire.

La situació que vivim a Catalunya en aquests últims temps té particularitats que a mi, i sospito que a molta més gent, em semblen especialment nocives. Aquí n'enumero algunes; sentiu-vos lliures d'esborrar les que vulgueu i d'afegir-hi les vostres.

Des de fa molt de temps es promou i fomenta contínuament el menyspreu cap als altres territoris de l'Estat espanyol. Això és una mena de pesada tornada al pati de l'escola: aquest és ximple; aquell d'allà, un dropo. Com a persona viatjada que soc, puc donar fe que la ximpleria i la mandra no són patrimoni exclusiu de cap poble del món. Si fos així, ja em tindrien demanant asil a la terra dels mandrosos. La mandra està molt infravalorada.

Es prioritzen, abans que qualsevol debat sobre què cal fer per millorar la vida dels ciutadans, els avantatges d'una mítica terra de promissió que passa indefectiblement per la “desconnexió” d'Espanya, que, segons els seus partidaris, és una cosa amb la qual somiem des de la més tendra infància els vuit milions de catalans, ja que vivim esclavitzats, emmordassats i subjugats pel pervers Govern central.

Incís: a veure, el Govern central que tenim té tela i no seré jo qui digui el contrari. La matusseria que segueixen demostrant cap a la situació en què ens trobem és només comparable a l'actitud dels estruços davant dels avanços d'una bandada de pumes. Però d'aquí a parlar d'esclavitud i subjugació hi ha un bon tros. I en un món on tanta gent és esclavitzada i subjugada de debò, que des del Govern es parli en aquests termes fa avergonyir.

Que existeix en molts sectors de la població un sentiment genuïnament nacionalista és innegable i mereix el màxim respecte. Persones com Puigdemont o Junqueras han confessat –i me'ls crec– l'enorme il·lusió que els fa l'existència d'un Estat independent. És quan imposen les seves aspiracions, assumint que tots les compartim, quan comencen els problemes. No s'han molestat a esbrinar què pensem i per què els que no compartim aquesta il·lusió.

Si els partits ho pacten i s’estableix un marc legal, es podrà fer una consulta

A mi em resulta extremadament difícil dirimir quines són les diferències reals entre un partit centralista de dretes i un altre de catalanista i nacionalista. Tots dos, amb diferents accents i tarannàs, s'han ocupat de crear el nefast camp de cultiu de la corrupció institucionalitzada. Que Ignacio González i un dels Pujol júnior comparteixin presó té alguna cosa de justícia poètica, però ara necessitem una justícia més prosaica per sortir d'aquest carreró sense sortida que amenaça d'enquistar-se per sempre més.

El debat sobre les essències pàtries ha engolit el debat sobre quin tipus de societat volem. Amb la independència, això serà una barreja de Shangri-La, Legoland i Ganímedes. Encara estic esperant que algú m'expliqui com serà la nova república independent catalana. Si algú té alguna pista, si us plau, que les comparteixi. A mi Legoland m'agrada molt, però no hi vull viure, deu ser incomodíssim.

Hi ha un ball de xifres de les balances comercials i impostos que es plantegen per convèncer els votants de les bondats i de l'absoluta necessitat de la independència perquè “Espanya ens roba”. Aquest concepte ha fet fortuna en un gran sector de la població que se sent genuïnament nacionalista i que vol i necessita trobar alguna explicació per a la crisi econòmica i que, per raons que se m'escapen, està convençuda que ser català és molt millor que ser espanyol. Davant d'això, deixeu-me que us doni una notícia en exclusiva: cap de les dues coses és una bicoca, però hi ha coses bastant pitjors. Me'n venen al cap unes quantes. Arribat a aquest punt, honestament jo ja no sé si Espanya em roba més que Amazon, Zalando o l'operari que m'ha clavat 400 euros per arreglar-me en cinc minuts l'aire condicionat. Jo, sincerament, m'he perdut en aquest debat de xifres i competències.

Cal deixar d’estar capficats en el nostre melic i aixecar la vista més enllà de banderes i greuges

El pitjor: aquest estat de coses, amb amenaces apocalíptiques constants des del Govern i el ferri “no sap, no contesta” del Govern espanyol, fa que no hi tingui cabuda cap tipus de reflexió o diàleg serens. Els que no pensem que la independència sigui la millor de les idees immediatament som desqualificats com a feixistes, venuts al Govern central i una infinitat de floretes com aquestes. O, en el millor dels casos, som invisibles i se'ns escombra de l'àgora pública. Una altra gran notícia: no ser independentista no vol dir ser feixista ni de Ciutadans ni del PP. Vol dir simplement que pensem que ser català i ser espanyol no són conceptes antagònics. Respecte a la consulta, si els partits polítics l'acorden, si es canvia la Constitució –que es pot canviar– i s'estableix un marc legal, per què no?

Però un referèndum convocat unilateralment sense cens i sense cap control, amb l'argument que n'hi hauria prou amb la meitat més un per declarar la independència, no, gràcies. Vull recordar aquí que quan es va convocar el referèndum al Quebec, els percentatges requerits per a una decisió d'aquesta magnitud van ser establerts pel Tribunal Suprem amb la premissa que a partir d'una clara i rotunda majoria (no la meitat més un) hi hauria una obligació per part de la resta del país a renegociar l'encaix del Quebec al Canadà.

I ara ve l'afegitó definitivament naïf (o bonista o ingenu o babau) d'aquest text, ho dic per si voleu deixar-ho estar ara: aquest no és el moment de crear més fronteres, ni murs ni barreres. Aquest, potser més que mai en la història, és el moment de bastir ponts, de centrar-nos en les coses que tenim en comú, de solucionar les diferències i les injustícies amb una autèntica i genuïna voluntat de diàleg, d'enfrontar-nos junts, tots els europeus en un marc federal, sense distincions de passaports, als desafiaments d'un món escapçat, convuls, ardent, complex i terrible.

És el moment de deixar d'estar capficats en el nostre melic i d'aixecar la vista més enllà dels límits del que considerem que és nostre, més enllà de les nostres banderes –per més que les estimem–, els nostres greuges –per més que en tinguem–, el nostre passat. Jo no tinc gaire certeses, però he viscut prou per saber que construir, sumar i estimar sempre és infinitament millor que destruir, restar i odiar.

Isabel Coixet és directora de cinema.