Refugi davant l’homofòbia

Va sortir del seu país a la recerca d'una vida millor. Feia dos mesos que era a Barcelona i començava a construir la seva història lluny de casa. La seva nova família eren les Panteres Grogues, un equip de futbol. Havia escollit començar de zero i deixar-ho tot enrere. Però el seu futur no depenia d'ell. “Al desembre, els meus companys d'equip em van preguntar si tornaria a jugar, però jo no sabia res perquè tot depenia de la reunió perquè em tramitessin un nou permís, així que aquest podria haver estat el meu últim partit”. El que parla és un jove àrab de 27 anys que no pot revelar la seva identitat. En aquest reportatge serà el Radhi. Està reconstruint la seva vida. Ningú al seu país sap que és homosexual.

Anys enrere, la seva família insistia a aparellar-lo, primer amb la seva cosina, i després amb altres noies. Les negatives del Radhi augmentaven l'empipament de la família i el seu aïllament. Ell compara la seva vida de llavors amb una “presó”, atabalat pels seus familiars i acorralat pel seu país. No existeix cap delicte relacionat amb l'homosexualitat, però la llei incorpora eufemismes com “llibertinatge” o “perversió” per poder actuar. Necessitava sortir d'allà i el futbol va provocar la seva primera visita a Barcelona. En unes vacances per Europa, va venir a veure un Barça - Atlètic de Madrid al Camp Nou. Va quedar gratament sorprès de com de tolerant que era la ciutat, però va haver de tornar al seu país. Després d'una setmana sospesant-ho, va decidir deixar enrere la seva vida de mentides. Va tornar a Barcelona amb un bitllet de tornada que mai va fer servir.

El futbol va ser la seva motivació per conèixer Barcelona i de seguida va formar part de la seva nova vida: “És el meu esport favorit, necessitava integrar-me i em vaig assabentar que hi havia un equip gai”. Les Panteres Grogues és molt més que un equip de futbol. “Legalment som un club esportiu; però en la pràctica, també som un club cultural, d'oci i, sobretot, reivindicatiu”, aclareix Toni Travieso, el seu president. La iniciativa es defineix com un espai lliure en el qual qualsevol persona de qualsevol orientació sexual pot fer esport o una activitat cultural. Les seves funcions abasten la protecció i integració de qui ho necessiti. Una via que té un nou repte: “Volem anar més enllà i acollir refugiats que vulguin participar en les nostres activitats”.

El Radhi és un d'ells. Amb el futbol, va començar a ser lliure. Tabú i homosexualitat, no obstant això, es troben com més il·luminen els focus. L'elit no fa el pas definitiu davant l'homofòbia. “Al món amateur manem els clubs; en el professional, els patrocinadors”, raona el president de les Panteres Grogues. L'equació es torna més complicada si s'afegeixen ens federatius i afició. El sociòleg Marco Castro sosté que en el futbol “hi ha un model de masculinitat tradicional i majoritari que està fortament vinculat amb l'atractiu i l'arquetip d'home triomfador”.

Resulta paradoxal que l'oasi que fa vergonya de la intolerància al col·lectiu LGTBI, el futbol, fos el primer pas del Radhi. Buscava futbol i va acabar trobant suport. “Les Panteres Grogues són com la meva família aquí”, assegura ell. El club va ser la seva primera benvinguda en uns mesos difícils. Des d'octubre ha viscut en tres pisos diferents i no pot cobrar fins que obtingui un permís de treball que es demora. El seu compte corrent necessita oxigen. La inestabilitat, no obstant això, no esborra el somriure de la seva cara. Té xicot, feina per quan obtingui el permís, estudia espanyol i juga a futbol. “Aquesta és casa meva ara, no vull anar a cap altre lloc”, afirma convençut. Ningú sap res del seu començament de zero, per això no s'ha esmentat el seu país d'origen ni Radhi és el seu veritable nom. No s'amaga per por, sinó perquè no vol perdre la seva família. Hi parla tres vegades al mes i la seva mare encara li pregunta si ha conegut alguna noia. És suficient amb dir “no, mama” i penjar. “Em sento més lliure que mai, estic feliç i orgullós”. Ara ja viu la vida que vol viure.