De segona i regional

Recordo l’escena perquè tenia cert aire teatral. Josep Piqué li va demanar a Pasqual Maragall que retirés unes declaracions. Maragall no sabia a què es referia, cosa que tampoc era tan infreqüent. Què havia dit? Que hi havia una manera catalana de mirar el món. Maragall, lluny de retirar-les, va repetir, amb aquella mirada de qui se sap guanyador per KO i ho deixa als punts: “Doncs és clar que hi ha una mirada catalana sobre el món, i vull que consti en acta el que dic”.

He pensat en això arran de diverses notícies que han anat apareixent durant les últimes setmanes i que, d’alguna manera, enllacen amb el meu article anterior “Per a què ha servit el procés?”. D’alguna manera, aquesta conversa està a la base de tot el que estem vivint aquests últims anys. Maragall va governar una ciutat al límit del sostre de vidre, un sostre de vidre blindat, que, clavat sobre Catalunya, la seva proposta d’estatut no va poder trencar.

El millor per a l’statu quo era que els ocellets no aixequessin el vol, que els catalans no miressin el sostre, encara que fos de vidre. Per aconseguir-ho, res millor que la jivarització constant de la cultura, que els qui hi participessin sabessin que era una cultura autonòmica, que sabessin que si volien anar a Frankfurt sense tuteles les passarien magres. Aquest tipus de pensament que expressava Josep Piqué està incrustat en la quotidianitat, l’han interioritzat els qui el verbalitzen i sorgeix de manera habitual. L’últim episodi l’hem viscut amb les befes sobre la relació del conseller Puig i les sardanes, que, sumades a les que es van fer sobre el seu passat com a bomber, creen el que podríem qualificar de classisme cultural. Una altra cosa és si Cultura s’ha de dirigir des de Cultura Popular. Malauradament, la discussió no ha estat aquesta.

Per a molts –per a mi– la sardana és una cosa aliena, però no puc obviar que les cobles han estat moltes vegades l’únic que ha donat cultura musical a molta gent que no n’hauria tingut. No puc oblidar el fil que va de les descripcions que fa Gaziel de les aventures de Juli Garreta per París en aquesta joia que és Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Sé que sense Ventura, Morera o Garreta la cultura d’aquest país seria més trista i més petita. Gaziel té també pàgines memorables sobre Joan Maragall i la sardana.

La ridiculització és recurrent i així ha de ser perquè el sostre no es trenqui. Mentre els nostres savis locals es reien de Puig, el Tribunal Constitucional retallava lleis de contingut lingüístic denunciades pel Partit Popular i el Govern espanyol. La de l’audiovisual està paralitzada des del 2006. Més recurrències: no fa tant que el jurat del Premi Crexells s’ho passava la mar de bé caricaturitzant la literatura que s’escriu en català mentre dibuixaven de manera involuntària el seu propi retrat.

És la història de sempre. En alguns casos, com els anteriors, per convenciment. En d’altres, per desig d’acceptació. Li va passar a Jaume Asens, que per justificar que l’Ajuntament de Barcelona no entrés a l’Associació de Municipis per la Independència, va barrejar Verdaguer amb una Catalunya mítica i fosca que ja només necessita qui no té res a oferir. Recordo els sarcasmes a les xarxes socials. És el ritu de pas: denigrar una mica la cultura pròpia per ser acceptat pels altres. La veritat és que Maragall va deixar el llistó ben alt, i potser per això se’n van desempallegar. No només tenia una mirada pròpia, sinó que la va projectar cap amunt.

En l’article anterior recordava com molts articulistes i escriptors reien del prusés, quan a cap d’ells li passaria pel cap ridiculitzar d’una manera sistemàtica l’accent andalús. Es veu que ja estan més calmats i no ho diuen tant. Millor, no hi ha res que faci més pena que aquesta mirada estràbica sobre un mateix i sobre el món que l’envolta, aquesta mirada que a Maragall li feia tant de riure. El pitjor o el millor, segons com es miri, és que és molt difícil empetitir l’altre sense tornar-se cada dia una mica més petit.

Tot i això tornarà a passar. Serà amb un altre ball, una altra mostra de cultura popular, un altre premi, una altra fira, algun congrés o exposició, qualsevol obra o esdeveniment que pugui ridiculitzar-se. Riuen fins i tot quan llegeixen que la inversió cultural de l’Estat és el doble a Madrid que a Catalunya. Això sí, cada cop en són menys i el seu riure cada vegada té un eco més curt.