Xavier Ribalta: “Als polítics els toca molt els collons, la cançó”

Pregunta.Després d’una carrera llarga i prolífica, ara s’ha decidit a cantar cançons d’un altre autor (Ramon Andreu sobre poemes de Josep Piera). Com explica aquesta decisió?

 Resposta. El meu treball anterior va ser sobre textos de Màrius Torres amb una orquestra simfònica. Va ser màgic, però la responsabilitat em va esgotar intel·lectualment. A més, el 2010 vaig patir un ictus, probablement per culpa de l’estrès, que em va fer replantejar el tipus de vida que portava. Estava actuant amb el músic Ramon Andreu i li vaig oferir que fes unes cançons pensant en mi. Hem treballat durant cinc anys. És el disc al qual he dedicat més hores. Què difícil que és interpretar! Tot i que en Ramon coneix el meu registre com ningú i m’ha confeccionat un vestit a mida.

P. Va començar cantant els seus textos i va seguir musicant diferents poetes. Per què aquesta evolució?

R. De nen cantava cançons d’Emili Vendrell, i en realitat vaig gravar el meu primer disc, tot i que estudiava enginyeria, com a cantant de la Tuna de Medicina de Barcelona: Villancicos de Madrid. En la portada posàvem amb Gigliola Cinquetti. Després els meus referents van ser Raimon i Leo Ferré, i vaig escriure algunes cançons. Vaig intentar entrar als Setze Jutges, Josep Maria Espinàs em va fer l’examen i em van suspendre. Em va doldre molt, moltíssim, durant un temps ho vaig passar malament, sobretot pel menyspreu. Com que els de la cançó no em volien, i anaven tots junts com una fira, vaig començar a buscar-me els meus propis concerts, em vaig convertir en venedor. Estic content que fos així, perquè no he hagut de pidolar ni demanar res a ningú. He estat i soc lliure. Després de publicar el meu primer disc, em vaig adonar que no servia per escriure i vaig començar a buscar textos de poetes. Recordo que un poeta que encara viu va dir que musicar poemes no està gens bé perquè la poesia porta la seva pròpia música i és com distreure el lector. No diré qui va ser. Jo tampoc estava gaire segur de si era el camí. La resposta la vaig trobar en Salvador Espriu. Havia musicat diversos poemes seus i volia que els escoltés per saber la seva opinió.

P. El va anar a trobar, doncs?

R. Vaig anar a casa seva. Em va avisar: “Si quedem a les sis de la tarda que siguin les sis de la tarda, ni cinc minuts abans ni cinc minuts després, i porti un casset perquè jo no en tinc”. Va escoltar les cançons sense moure’s, sense expressió. Se’m va fer molt llarg i, en acabar, em va dir, textual: “El felicito Sr. Ribalta. M’hauria agradat musicar els meus poemes, però no he tingut aquest art o saviesa, però sàpiga que, si ho hagués fet, m’hauria agradat trobar la música que vostè ha trobat”. Vaig pensar: ‘Xavier, estàs en el bon camí’. A partir d’aquí em vaig oblidar completament d’escriure els textos de les meves cançons.

“Raimon, en acomiadar-se al Palau l’altre dia, va tancar l’època de la cançó. Ell la va obrir i ell la va tancar. Tal com l’hem entès fins ara, aquest fenomen s’ha acabat”

P. Què exigeix a un poema per cantar-lo?

R. El primer és trobar un punt de referència en el qual diguis: “Bum”. Intentar interioritzar aquella sacsejada, aquell sentiment, i trobar-li el seu espai musical per llançar-lo amb el mateix impacte. Si no trobo aquesta sacsejada, conscient que pot ser un gran poema, no puc cantar-lo. Per fer una marranada prefereixo no fer-ho. I això no vol dir que tot el que he fet sigui espectacular. M’hauria agradat musicar Pere Quart per l’estima que hi havia, i no ho he pogut fer mai. Ho he intentat un parell de vegades, però no les he cantat mai.

P. En el seu disc anterior l’acompanyava una orquestra simfònica; en aquest, un piano i un violoncel. Què diferencia el gran i el petit format?

R. Tant de bo pogués anar sempre amb una orquestra! Però també gaudeixo molt amb piano sol o una guitarra. En aquest moment una gira amb una gran orquestra és impensable. Ja gairebé és impensable fer-la en petit format! A més, abans existia la possibilitat de cantar a la resta d’Espanya i avui és pràcticament impossible. Últimament m’han anul·lat set o vuit concerts que ja estaven emparaulats amb excuses que no venien al cas. Vaig presentar el disc a Madrid a l’auditori de la Sociedad de Artistas Intérpretes (AIE) i tot va anar molt bé. El resultat d’aquella presentació? Zero patatero. Malgrat això, cantaré a Madrid, vull fer-ho al setembre i si haig de llogar el teatre jo mateix, ho faré.

P. Quines són les causes d’aquest allunyament?

R. La situació en la qual es troba el país. Als anys seixanta hi havia una admiració total per tot el que passava a Catalunya i, especialment, pels cantautors. Fa poc, en canvi, en una festa major madrilenya va haver-hi problemes amb un grup valencià perquè es va considerar una provocació que “solament” cantessin en català. A part del procés, la independència, el referèndum i tot aquest embolic, hem viscut uns anys de hi-hi, ha-ha en què pràcticament tot estava subvencionat. Llavors qui contracta aquí? No hi ha empresaris. L’empresari és l’administració i els empresaris de debò estan per a altres coses.

P. L’administració no s’ha ocupat de la cançó?

R. Què s’ha fet per la cançó? Molt poca cosa. Quants espais té TV3?, Quanta producció hi ha a Catalunya Ràdio sobre la cançó. S’ha deixat de costat... A l’Argentina diuen “Com pot ser bo si viu al costat de casa meva i ho conec de tota la vida?”. Igual: la cançó és d’aquí... i, quan es professionalitza, es menysprea. No s’ha explicat el que és la cançó. Catalunya està en deute amb la cançó. Amb l’anomenada normalització s’han perdut aquelles entitats dels pobles que decidien a qui contractar, ho preparaven tot i fins pagaven els cartells. Les ajudes han estat poques i mal fetes. És més, s’ha anat contra la cançó. Als polítics els toca profundament els collons, la cançó.

P. Per què?

R. No ho sé, no ho entenc. Si jo no competeixo amb ells! Probablement és perquè hi ha una solidaritat, una integritat, una honestedat i un rigor que ells no tenen. Es miren al mirall i, és clar, veuen que són polítics i que, a més, tenen alguna cosa per amagar. La cançó els posa en evidència.

P. En aquest estat de coses, quin futur espera a la cançó?

R. Quan l’altre dia Raimon es va acomiadar al Palau, va tancar l’època de la cançó. Ell la va obrir i ell la va tancar. La cançó, tal com l’hem entès fins ara, s’ha acabat. El que vindrà a partir d’ara ja serà una altra història. Tot el que representava el moviment desapareix amb Raimon. A França ha passat el mateix: es va acabar amb Brassens, Brel, Ferré, Ferrat... El que hi ha ara no té res a veure, és una altra història. La joventut d’avui no necessita aquest missatge. Si avui sortís un Raimon no aconseguiria fer res, no trobaria el suport per seguir.

P. També la indústria discogràfica sembla haver desaparegut, però vostè acaba d’editar un disc.

R. Cert, però, què fas? Penges l’enregistrament a Spotify i ja està. La quantitat de descàrregues que s’han de fer a Spotify perquè et paguin un euro és increïble...! No, a mi m’agrada el suport encara que les xifres de vendes siguin ridícules. Ara solament es venen discos als concerts. No obstant això, jo, d’alguna manera, la feina ja la tinc feta. Si tingués 20 anys i hagués de començar, ja seria una altra cosa. Veient el panorama, m’ho hauria de pensar molt: en quin món m’estic ficant? No ho sé, no m’atreveixo a donar cap consell.

P. Vostè ha parlat de les descàrregues legals, però hi ha també les il·legals, que, fins i tot, són majoria.

R. El meu disc va sortir al mercat i al cap d’una setmana ja hi havia dues empreses que l’havien penjat. Això provoca una sensació d’impotència brutal. Què fer? Emprenyar-te. No hem de perdre la capacitat d’indignar-nos. Jo m’indigno, però no serveix de res. Podria resoldre’s? És clar que sí, però els governs no tenen interès a fer-ho. Possiblement per desconeixement. Són els interessos de les multinacionals el que ho mou tot. De totes maneres, això ha de canviar. No sé si nosaltres ho veurem, però les coses han de canviar perquè això d’avui és la selva i si se segueix així, això acabarà amb la creació.