El preu de ser una ciutat global

Pot semblar contradictori, però no ho és. Que el 86,7% dels barcelonins cregui que el turisme és beneficiós per a la ciutat no impedeix que el turisme sigui per primer cop la principal preocupació dels ciutadans. Una activitat que ja representa el 20% del PIB no pot ser, òbviament, dolenta. Però que sigui beneficiosa econòmicament, i més en un moment de crisi, no significa que no creï problemes. Com que és previsible que aquest assumpte es converteixi en el cavall de batalla de la lluita política, convé tenir en compte algunes qüestions. La primera, que no és un fenomen exclusiu de Barcelona. I la segona, que no ha començat fa dos dies. Els que ara disparen contra Ada Colau acusant-la de la massificació turística són els mateixos que l'acusaven de frenar l'economia quan va dictar les primeres mesures moratòries. Faci el que faci, per a aquests sectors de l'oposició Colau sempre tindrà la culpa. Però el fenomen és bastant més complex del que molts pretenen i Barcelona n'és un bon exemple.

Convé tenir èxit, però no morir d'èxit. Amb els Jocs Olímpics de 1992 Barcelona es va incorporar a la primera divisió de grans ciutats amb capacitat d'atracció a nivell internacional. Es va convertir en una ciutat global. La sociòloga Saskia Sassen, que ha estudiat a fons aquest fenomen, explica que com més es globalitza l'economia, més necessitat tenen les empreses i els capitals de plataformes estratègiques d'intervenció. Al món global, la característica principal del qual és que els fluxos financers es mouen a nivell planetari com si ja no existissin fronteres, determinades metròpolis es converteixen en plataformes d'intervenció capaces d'atreure al mateix temps visitants, professionals d'alt poder adquisitiu i capitals àvids de negoci.

Els poders econòmics de Barcelona, amb l'Ajuntament al capdavant, van lluitar per construir la Marca Barcelona. Aquesta marca és la que ara atreu capitals, creuers, professionals i especuladors, tots alhora i tots disposats a ocupar la ciutat, la qual cosa dona lloc a una lluita d'interessos en la qual l'espai és el principal element en disputa. Això passa a totes les ciutats globals, però en el cas de Barcelona cal afegir altres factors que exacerben la pugna d'interessos i expliquen el creixent malestar en relació al turisme.

Barcelona té un problema d'espai. L'ha tingut sempre. Amb una densitat de 35.000 persones per quilòmetre quadrat, la part central de la ciutat ja es troba al límit de la seva capacitat. Els mateixos turistes veuen amb desgrat la massificació, però ells se'n van i són els veïns els qui pateixen les molèsties constants de la sobreocupació permanent. Algunes ciutats, com Roma, s'han plantejat limitar l'accés a les zones més concorregudes. El gran perill és derivar cap a un model com el de Venècia, en la qual amb prou feines viuen 50.000 persones i rep cada any 30 milions de visitants. Barcelona ha passat de 3,6 milions de turistes el 2005 a gairebé sis el 2016.

La progressió és alarmant i s'hi sumen altres factors que, combinats amb el turisme, provoquen una forta pressió a l'alça sobre els preus dels habitatges, fins al punt que ja es parla de la bombolla del lloguer. El creixent flux de turistes ha atret inversors que busquen en l'allotjament turístic les rendibilitats que no obtenen en el sistema financer. Compren immobles sencers, amb els inquilins a dins, amb vista a transformar els habitatges en allotjaments turístics. Per dur a terme el negoci, necessiten expulsar els actuals arrendataris i no sempre recorren a incentius amables per aconseguir-ho. Que al barri Gòtic la meitat dels edificis tinguin pisos turístics indica fins on ha arribat el fenomen.

A això cal afegir que molts particulars estan invertint els estalvis en habitatge per llogar amb la finalitat d'assegurar-se uns ingressos o un complement a la pensió. La rendibilitat del lloguer turístic és quatre vegades superior a la del lloguer normal, i per tant és clar en quina direcció empeny el mercat. A més, la precarietat laboral i els baixos salaris que afecten els més joves fan que les noves famílies es vegin abocades a viure de lloguer. Ells són els principals perjudicats per la pressió a l'alça dels preus. No tenen poder adquisitiu per comprar un habitatge i a més han de pagar uns lloguers desorbitats que mai els permetran estalviar. El resultat és que la ciutat és cada vegada menys assequible per als seus mateixos habitants.