Una novel·la autoeditada, d’autor novell i d’idees guanya el Crexells

Autoeditada en un petit segell d'Eivissa gràcies a un micromecenatge a Verkami de 2.544 euros; no era a la llista inicial de títols a valorar pels membres del jurat, un dels quals la va incorporar; és el debut narratiu del seu autor, encara que no es troba a les llibreries físiques de Barcelona i, a més, és una novel·la d'idees. Amb tot en contra, doncs, però potser com a signe dels temps editorials i també de la personalitat del guardó, Crui. Els portadors de la torxa (Edicions aïllades), del mallorquí Joan Buades, s'ha alçat sorprenentment amb el 46è premi Crexells de novel·la, un dels més prestigiosos avui de les lletres catalanes, que atorga l'Ateneu Barcelonès.

“Hi ha escassíssimes novel·les d'idees, que vulguin transcendir i anar més enllà de l'anècdota narrativa, tot just L’escanyapobres, de Narcís Oller; per això és d'agrair una obra on traspua el pensament d'Adorno, o Schopenhauer o Benjamin…; és tot un descobriment, i és només allò desconegut el que ens fa lliures”, elogia el catedràtic Jordi Llovet, un dels membres del jurat, com David Castillo, que enalteix la seva estructura de “novel·la moral, i formalment dialogada, a l'estil de Manuel Puig o d'alguna de Philip Roth”, assegura. “Volia fer una novel·la que semblés europea; una cultura plena, que es vulgui universal, ha de ser transversal, ha de donar cabuda a l'heterodòxia, al que se surt de la norma, i és evident que en aquest camp hi ha un clar dèficit de riquesa en la cultura catalana”, apunta Buades (Inca, 1963), professor de literatura en un institut, ara a Barcelona.

Desmarcant-se a consciència del mainstream narratiu actual (“sé que amb unes quantes olives de sexe en una trama policíaca el llibre s'hauria venut bé a les grans superfícies”), Buades presenta als lectors la figura d'Albert Leuven, un filantrop belga, culte i milionari, establert a Mallorca que, sentint-se al final de la seva vida, amb 95 anys, decideix acomiadar-se del món amb una festa espectacular. Però una carta arribada de Londres obrirà en ell una crui (esquerda, en mallorquí) que el traslladarà moralment a episodis viscuts en la seva joventut i maduresa, entre el 1920 i el 1960.

Tres escenaris conformen el substrat argumental de la novel·la: d'una banda, el nazisme, a partir de plantejar-se “què va passar amb aquesta ideologia i els seus membres, que oficialment es van donar per liquidats quan es van penjar 12 dels peixos grossos a Nuremberg, però el seu posterior rastre és a Mallorca, Eivissa o Barcelona”; en un altre treu el cap la rebotiga del turisme, a la qual Buades ha dedicat diversos assajos (entre ells, Do not disturb, Barceló), en què, com a la novel·la, presentant el fenomen “no com una cosa natural sinó com una realitat construïda els anys cinquanta, i una de les cares del capitalisme atroç perquè pitjor que destrossar el paisatge destrossa l'ànima”. Un tercer eix és el que anomena “els forats negres del sistema financer, els paradisos fiscals: des de les illes Caiman a la City londinenca”.

Buades, amb tot això, crea “un còctel de realitats que es van gestar entre els anys cinquanta i seixanta, encara avui no estudiades a fons, com la relació entre guerra freda i turisme, o el gran capital ocult que tenia el règim nazi i que no se sap com es va blanquejar”. Tot això el condueix a una frase de Kafka i un dels eixos del llibre: “El mal coneix el bé, però el bé no coneix el mal… És un error creure que el mal està fora de la nostra cultura; les elits són gent formada i tenen un projecte; estem infravalorant el perill del feixisme”. A aquesta cosmovisió de l'escriptor no és aliena, potser, la seva experiència política: va ser regidor a Sant Josep de sa Talaia (Eivissa) i parlamentari del Consell Insular fins al 2003 pels Verds. “Vaig aprendre un munt sobre corrupció: quan hi ha una petita oportunitat, la gent llepa”, resumeix.

En aquesta línia s'entén el subtítol de la novel·la: els portadors de la torxa. “Estem en un període final, en allò que es diu l'antropocè… L'Europa democràtica, al meu parer, s'està acabant i si no mirem al passat no entendrem on anem ni com sortirem d'aquesta robotització de les masses; la novel·la planteja això, què és la torxa mateixa i qui en són els portadors; tots estem interpel·lats amb el llibre a portar algun tipus de torxa”.

La torxa de Crui sembla que porta els seus propis raigs d'esperança: la novel·la de Buades es va veure beneficiada pel canvi, aquest any, en el model d'elecció del guanyador del Crexells, que ha prescindit de la votació dels socis de l'Ateneu Barcelonès davant la seva escassa participació; així mateix, es dona la circumstància que també en aquesta edició la dotació ha pujat fins als 6.000 euros, quan no fa ni dos el seu guanyador, Manuel Baixauli i el seu La cinquena planta, es va quedar sense bossa econòmica per la crisi que patia l'entitat. Ara, Buades, identificat amb la literatura centreeuropea que representen els seus autors preferits, com Canetti, Bernhard, Goethe, Handke, Marai o Zweig, i amb el suport del guardó que només en l'últim lustre ha reconegut autors com Jaume Cabré, Josefa Contijonch, Pep Coll o Joan Benessiu, negocia la publicació del llibre aquesta tardor amb un segell comercial que potser és una de les 15 editorials a les quals va enviar fins i tot un capítol per si volien editar-lo no fa ni dos anys.

Un altre tipus de llum és el que veu Buades en els seus joves alumnes: “Estan llançats enmig d'un descampat comunitari; hem de reconstruir-los aquesta comunitat a través de referents”. Potser Crui és justament això mateix, però per a adults.