Deu anys trencant la cinquena paret

Un astronauta en una nau espacial i una dona en una cuina. En realitat estan en el mateix lloc, però no es troben. Sobre la possibilitat de comunicar-se i d'estimar-se de dues persones les ments de les quals estan a diverses galàxies de distància versava la comèdia teatral L’home sense veu, en la qual la Cecília ha de cuidar el Tomàs, un noi que no parla i que és un apassionat dels viatges espacials. Aquesta última obra de Clàudia Cedó, autora que va guanyar un premi Butaca el 2015, deu la temàtica i els personatges, en part, a l'aventura teatral que la dramaturga, directora i també psicòloga va començar fa deu anys: Escenaris Especials. El projecte busca la inclusió social, mitjançant el teatre, de persones amb autisme i altres trastorns o discapacitats intel·lectuals. Però, com en L’home sense veu, les discapacitats no són les protagonistes: ho són les històries i els actors, als quals s'aconsegueix donar veu dalt de l'escenari.

Si una de les grans revolucions teatrals va ser interactuar amb el públic i trencar l'anomenada quarta paret de l'escenari, en el cas d'Escenaris Especials els actors s'esforcen per derrocar una cinquena paret. És una paret molt gruixuda, que els acompanya en el seu dia a dia i que sembla infrangible quan, per exemple, han de fer alguna cosa tan simple com parlar amb algú o saludar. “Els assajos de teatre són també assajos de la vida quotidiana: muntem escenes en les quals els alumnes van a comprar el pa o han de fer alguna gestió, i així aconseguim que trenquin la barrera i normalitzin aquestes situacions”, explica Marta Iglesias, psicòloga i professora de teatre en el projecte.

Escenaris Especials compta amb uns 120 alumnes, que provenen de centres i fundacions de Girona i de Banyoles, ciutat en la qual resideix Cedó. Cada grup té una hora i quart de teatre a la setmana, i a final de curs munten una obra conjuntament. El principal objectiu de l'autora i directora del projecte és que l'escenari quedi lliure de tot el prejudici o el paternalisme que pugui envoltar la vida dels que pateixen autisme i altres trastorns. “Hi ha qui necessita teràpia per treballar l'autoestima o millorar la gestió de les emocions, però tenim molts alumnes l'únic problema dels quals és que vivim en una societat que no els accepta ni valora per allò que són”, afirma Cedó: “Necessiten una veu i parlar dels temes dels quals tenen ganes de parlar, i pujar-los a l'escenari és una manera de solucionar-ho”.

Després de deu anys d'assajos i obres, Cedó està segura d'haver après alguna cosa: “Perquè funcioni la teràpia i alhora aconseguim sensibilitzar la societat, el que és clar és que hem de fer un teatre de qualitat: ens exigim molt i exigim també als alumnes”. Teatre com el de El rei bastard, una obra que es va estrenar aquest mes en els banys àrabs de Girona en el marc dels deu anys del projecte, i que va ser escrita recollint les idees de tots els alumnes. Una història d'un rei, el rei Manolo, que és tan bo que el botxí del poble està avorrit i té les eines rovellades. La bondat del rei no agrada a tots, i el relat es torça amb un germà maligne, un regicidi, un fill bastard i una obra de teatre dins de l'obra. Ho té tot.

Els exemples de superació i millora no s'acaben. El que fa de rei Manolo, assegut en el tron amb un gest molt sobirà, aconsegueix a l'escenari una comicitat que contrasta amb el mal humor i les obsessions que té en el dia a dia. Un altre exemple va aparèixer en els assajos: “El Carlos gairebé mai deia res, fins que un dia va verbalitzar que volia parlar més fort i, després d'uns exercicis, va començar a cridar”, recorda Cedó.

“O també hi ha el cas del Pere, un noi amb autisme que sempre havia d'escollir un lloc per seure; fa anys, a mitja obra va decidir asseure's sobre un espectador perquè aquesta era la seva butaca, i ara ja s'ha acostumat al fet teatral”, afegeix. Iglesias també recorda amb afecte el cas del Quico, un noi autista que mai saludava i que ara s'acomiada cada dia amb un “adéu Marta” i dos petons: “El teatre és un espai on no se'ls jutja, i en el qual aconsegueixen estar còmodes”.

Els 120 alumnes celebraran el desè aniversari en una gala al teatre municipal de Girona, diumenge vinent. Hi acudiran amics i familiars, la confiança dels quals Cedó reconeix que ha estat difícil de guanyar: “El primer any van venir amb la cella alçada, es preguntaven què anàvem a fer amb els alumnes; ara venen els germans, els cosins, els avis, tots molt orgullosos i sorpresos de veure que algú que no parla a casa està recitant a l'escenari”.