Una rosa sobreviu a Nodeirinho

Fa dos dies que a Nodeirinho no es fa de dia com de costum. El cel és gris, blanquinós, però el pitjor és el silenci. No hi ha ningú, no hi ha res. Dissabte eren 50 veïns, ara en són 11 menys. El poble fa pudor de fum i mort. No queden ni els supervivents. Portes tancades, cotxes carbonitzats i ni un animal al carrer.

Dissabte, l'infern en forma de boles de foc va arribar aquí i s'hi va quedar. L'únic rastre de vida és una rosa penjada de la porta d'un cotxe cremat. A dins hi anaven una àvia, la filla i la neta. Van pensar que era millor fugir amb el cotxe que quedar-se a casa. Aquesta rosa és l'única cosa que va sobreviure.

A la localitat veïna de Figueira van tenir més sort, almenys en un primer moment. Dissabte els va sobrevolar la tragèdia, però diumenge les flames es van acarnissar amb les cases de la localitat. La Celeste, de 80 anys, descriu el que ha viscut com la fi del món: “Volaven, volaven boles de foc i allà on queien, s'encenien. Alguns van decidir agafar el cotxe i sortir, però jo vaig pensar que si m'arribava la fi del món, que fos a casa meva, amb les meves coses. Vaig tancar les finestres i em vaig salvar”.

La Celeste, amb la seva veïna Laura, plora per les cases perdudes diumenge a la nit. La Laura ha viscut els seus 75 anys a Figueira. “He perdut la casa dels meus sogres i dues més, les gallines es van carbonitzar i els conills, també”. La Celeste i la Laura expliquen els horrors que han patit els seus veïns, amb l'únic consol que no hi ha hagut víctimes mortals al poble.

“A dos germans els va separar el foc”, explica l'Antonia, que també ha passat els 83 anys de la seva vida a Figueira. “Un dels dos va sobreviure, però va haver de veure com el seu germà es cremava al cotxe sense poder-lo ajudar”. L'Antonia, que té un braç amb cremades per haver lluitat contra el foc, també ha perdut algunes cases i barracons. “He perdut totes les patates que guardava”, assegura.

Els bombers es van passar tot el dilluns al matí tirant aigua sobre les cases de la Celeste, la Laura i l'Antonia. L'Avelino, el bàrman del poble, dona de menjar als bombers. “Ajudem en el que podem”. La seva mare, amb un barret negre, entra a casa seva, plena de fum, de la qual només queden quatre parets. No tenen llum ni telèfon des de fa dos dies. “Vaig esmorzar dissabte i ja no he menjat més”, diu la Laura. “Només bec llet. Tampoc he dormit des que va començar tot". 

Cauen gotes sobre el poble. “Els avions, que tornen”, diu la Laura. Però no, és pluja de debò perquè els avions no poden volar amb les columnes de fum. Un llampec ho confirma. "Ens l'envia Nostra Senyora de Fàtima. Arriba després de molt de mal, però és d'ella, segur”, diu la Laura. Malgrat tot, la dona s'acomiada amb una educació que commou: "Disculpi que el deixi, però he de marxar. Gràcies per la seva atenció i interès".

Les tertúlies de Figueira, de Pedrógão Grande, dels pobles on encara queda algú, són d'històries increïbles, de com es va salvar un llebrer, de l'heroïcitat d'un bomber que va salvar una família ficant-la per un túnel d'aire entre el foc, i de desgràcies, moltes desgràcies. A Caniçal només hi queda una casa, la que té piscina. Les del darrere i el davant, les de la dreta i l'esquerra, estan totalment calcinades.

No obstant això, la rutinària salutació matinal entre els veïns de Pedrógão Grande, d'Alvelas, de Góis o d'Avelar no ha canviat.

-Tot bé?

I la resposta típica portuguesa, malgrat la desgràcia, no varia:

-Ja he estat pitjor.