Rafa Nadal és més llegenda: triomf contra Wawrinka, desè títol de Roland Garros i 15è Grand Slam

Roland Garros demanava el seu rei i, després d’un parèntesi de dos anys, ha tornat. Rafael Nadal ha tornat a situar-se a dalt de tot al Bois de Boulogne, per desena vegada ja, una proesa, per tant. El tennista espanyol ha vençut, ha dominat en la final al suís Stan Wawrinka (6-2, 6-3 i 6-1, en 2 h 05 m) i ha aixecat el seu 15è títol del Grand Slam, per la qual cosa ja mira pel retrovisor el nord-americà Pete Sampras (14), a qui igualava des que va obtenir el seu últim ceptre a la cité, fa tres anys, i se situa a només tres de Roger Federer (18).

Com ha estat fent al llarg de tota aquesta edició, en la qual ha anat engrunant el qui ha sortit al seu pas i en la qual només ha cedit 35 jocs –sis menys que el 2008, el seu millor registre; a només tres del rècord del suec Björn Borg el 1978–, el mallorquí, segon ja en la llista mundial, ha avançat com un corró cap a la Copa dels Mosqueters, la 22a que obté un jugador espanyol en el major francès. És, a més, el seu 53è premi en terra batuda i la tercera vegada que tanca la seva participació sense cedir un sol set.

A París feia molta calor i les camises blanques de les graderies conferien a la Chatrier l’aspecte d’un gran pastís de merenga. El públic parisenc, sempre elegant, ha rebut amb relativa equitat els dos protagonistes, que d’entrada han començat imprecisos, gairebé tan plomissos com la meteorologia. El pla de l’un i l’altre estava clar, però cap dels dos aconseguia aplicar-lo rigorosament. El de Nadal deia que havia de bellugar el suís i fer-lo córrer, intentar que no trobés punts francs de tir per minimitzar l’impacte de la seva dreta i el seu revés, cops tallants i violents. El de Wawrinka, mentrestant, passava essencialment per ser agressiu i mossegar, perquè d’una altra manera no tindria escapatòria; tal vegada davant un altre, però no davant Nadal.

Els ha costat a tots dos agafar temperatura de joc i quan l’espanyol ho ha fet, ha anat imposant el seu estil. Un silenci sepulcral a la central i, des de la tribuna de premsa, se sentia una lleugera reverberació cada vegada que Nadal envestia i rugia. El balear, 31 anys i vuit dies, feia cops de pilota com qui espanta mosques, amb la solidesa i l’enteresa pròpies de qui afronta l’empresa com un exercici purament rutinari, ordinari, com si en lloc de disputar una final d’un Grand Slam i desafiar el seu propi mite, a la llegenda de la sorra, estigués en un d’aquests entrenaments en els quals no escatima una gota d’esforç.

Stan i la llosa del primer set

Un avió de l’armada francesa ha solcat dues vegades el cel, però això no ha despistat Nadal, ficat completament en el joc, tan abstret en el que havia de fer que no advertia una altra cosa que no fossin la pilota i Wawrinka. I a aquest, 32 primaveres, li ha fallat ràpidament l’estratègia, perquè en cap moment ha pogut colpejar amb comoditat, gairebé sempre forçat i en escorços difícils, així que la bola aterrava toveta a l’altre costat i Nadal prenia pista i entrava fins al fons, sense compassió. Ha fallat el servei del suís al sisè joc i a partir d’aquest moment, c’est fini, molt poc a fer per Stan, set a baix contra el colós i en aquesta pista. Massa per ell, massa per qualsevol.

El panorama ha empitjorat pel de Lausana tot just arrencar el segon set, quan Nadal ha colpejat amb una altra bufetada a palmell obert, amb un segon break i apujant el llistó d’exigència. El balear ha entrat a poc a poc en combustió, sense cap fissura, governant amb la dreta i escantellant la moral del suís, cada vegada més decaigut perquè endevinava el que li venia damunt. Nadal en essència, com un ogre, herculi amb totes les forces, tirant revessos creuats i inassolibles. La graderia s’ha enganxat al desplegament i s’ha posat dempeus quan el de Manacor ha tirat un paral·lel que ha franquejat la xarxa per un costat i ha botat a l’angle. Des de llavors, decibels i pràcticament un actor únic, perquè Wawrinka s’ha anat desdibuixant i perdent manxa, i a més han retrunyit els bramuls: “Rafa, Rafa, Rafa!”, s’ovacionava amb la erra falsa de l’accent francès.

A l’helvètic una bola li ha anat llarga i ha esclatat: cop de raqueta a terra i després un toc precís amb el genoll per partir-la en dos. Dimonis fora, gest lleig, però només una lleugera reprimenda de l’afeccionat, conscient de l’exasperació que suposa fer front a Nadal. Aquest ha navegat a velocitat de creuer, amb un ritme constant i sense variar gens ni mica el pla traçat. Ni tan sols s’ha immutat quan el jutge l’ha renyat per demorar-se amb el servei, vell enemic el rellotge. Ha percudit i percudit, a l’abordatge, amb el drive traient foc i un ofici sobrenatural. Ni la més mínima esperança ha deixat al rival, frustrat una vegada i una altra.