Tradicions

Un article de fa uns dies comentava el següent succeït: els presentadors d’un programa d’humor van aprofitar el fet que l’actriu Jessica Chastain té avantpassats bascos per fer la gran broma a les espatlles de tan peculiar idioma. L’actriu havia de pronunciar els títols dels seus films traduïts a l’èuscar, cosa que trobaven divertídissima, a més d’una empresa d’impossible acompliment. Per a la seua estupefacció, la Chastain ho va fer sense dificultat, no perquè sabera èuscar, sinó perquè les paraules del cas no tenien cap dificultat intrínseca de pronunciació. Ells encara ho haurien fet millor, si s’hagueren pres la molèstia d’intentar-ho, perquè la fonètica del basc i la del castellà són idèntiques, però no se’ls ha passat mai pel pensament provar-ho. Per definició, l’èuscar és un idioma ridícul, perquè no és el seu, que es veu que és l’únic idioma que no ho és.

Riure’s dels idiomes estranys és una llarga tradició espanyola que diu molt del nivell de depauperació mental que ens asfixia. És allò d’Antonio Machado, “envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”, que és la millor manera de continuar ignorant-ho. Han convertit l’humor en una cuirassa que blinda el seu aïllament tenaç i autocomplagut, i van rient. Ells (nosaltres, perquè desgraciadament en això som ben iguals) són com cal i la resta fa riure. Tot això em fa pensar en l’anècdota d’un explorador francés del XVIII que fou acollit per una tribu índia americana. Quan va sentir la llengua que parlaven (de la qual no entenia ni un borrall), va dir que era la música més bella que havia sentit mai. És clar que, al contrari que els riallers de la televisió, l’explorador era un home culte i viatjat. Però no és solament això. Es tracta d’una actitud. L’obertura de ment i l’interés davant del que és diferent és un comportament civilitzat i fondament europeu del qual ací es té ben poca notícia. No els naix ni ho han aprés.

Ara mateix, les xarxes socials van plenes d’acudits aflictius perquè a la infanta Leonor, als seus 11 anyets, se li ha acudit dir que li agrada Kurosawa. Es veu que fa molt de riure. Quan jo tenia l’edat de la princesa, en el segon canal de la televisió espanyola van fer un cicle de Kurosawa. El véiem ma mare i jo. Ma mare no tenia molta cultura, però no la menyspreava gens, i li agradava el cinema. Quan ens vam acostumar al seu ritme pausat, ens va agradar Kurosawa a tots dos. Molt. Ara sé que no és el millor director japonés (els millors, per cert, tenen uns cognoms que els mastuerzos de torn també trobarien xirois), però és molt bo. I no feia cinema per als refinats i els esnobs, sinó per a la gent. Per això va rebre Oscars i va ser plagiat i homenatjat sense parar a Hollywood. No és gens estrany que Dersu Uzala puga agradar a una xiqueta. L’estrany seria que no li agradara. És un film tendre i meravellós. I si els que se’n riuen es prengueren la molèstia de veure’l, també els agradaria. Però no el veuran. S’estimen més de riure-se’n i continuar pensant que Kurosawa és un cognom ridícul. Són els costums de sempre: menysprear més per a ignorar millor. No fa cap gràcia. En realitat és trist, i també pot fer por.