“La Model era un caos total i absolut”

Antonio Puyuelo no ha anat a veure com es tanca la Model. “Quina estima puc tenir a quatre parets?”. Tot i que entre aquestes parets va passar 20 anys de la seva vida. Primer com a funcionari ras, quan va entrar el 1975, després com a cap de servei (1984-1988), subdirector (1988-1989), i finalment com a director (1989-1995). És una de les persones que més temps ha aguantat al capdavant d’aquell petit cosmos de suposats delinqüents idíl·licament en vies de rehabilitació, al cor l’Eixample. Quan ho va deixar va assumir la coordinació d’informació dels serveis penitenciaris: la persona que pren el pols a les presons, que intenta saber què passa a dins i solucionar-ho. Al novembre es va jubilar.

Insisteix, amb raó, que moltes de les coses que va viure a la Model resulten increïbles. Començant pel recompte d’interns. “No sabíem del cert quants eren. Et faltaven tres presos o te’n sobraven quatre”. Els funcionaris es quedaven al centre del panòptic, que comunica les sis galeries, a la zona de control. Des d’allà, veien els presos “passar d’un costat a l’altre, com si estiguessin a casa seva”. “Les cel·les es tancaven per dins. I ningú s’atrevia a canviar-ho”. I estaven engalanades amb bombetes vermelles i grogues, com una discoteca. “Era un caos total i absolut”, resumeix d’aquells primers anys a la presó en democràcia, on va arribar amb 23 anys, després de deixar l’ofici de mecànic (“es guanyava poc i sempre anaves brut”).

Va viure els anys més durs de la COPEL, un sindicat de presos que es va constituir amb la finalitat de defensar els seus drets. “Alguns tenien aquesta visió una mica altruista, però dins de la COPEL es van amagar grups de mafiosos que només volien treure’n profit”. Amb el sindicat es va generalitzar fer-se talls als braços com a manera de protesta. “Hi havia talladors oficials. Es posaven quatre o cinc al centre, sortien la resta de presos de les galeries, i els tallaven”. Eren tants els ferits que no donaven l’abast per portar-los al Clínic. La solució passava per muntar hospitals de campanya al pati de les comunicacions. I això passava en un motí qualsevol. Els membres del grup teatral Els Joglars, que estaven empresonats en aquella època, “ho passaven fatal”.

Recorda Puyuelo aixecar-se del llit a mitja nit per tota mena de coses: un pres en una teulada, un pres mort, un pres saltant la tanca, un pres per les clavegueres, un pres sortint de la presó per la porta principal amb una pistola... I quan no era això, era que s’esfondrava part del terra davant la Model, quan patrullava un guàrdia civil, fruit dels túnels que es cavaven. Si no, s’esfondraven els passadissos que portaven a les mateixes cel·les del mal estat en què estaven. O bé es quedaven sense llum tota una nit, amb un Barça-Madrid, i havien de donar el sopar amb càmping gas, i resant perquè els presos no s’amotinessin aprofitant la foscor. O sense aigua, que també els va passar.

“Jo era un bomber”, un solucionador de problemes. Un dels episodis més crítics va ser quan, ja com a director, es va enfilar per treure un pres d’una teulada de la quarta galeria. “Vaig pujar a la cresta amb un bomber. ‘Vols un cigarro?’, li vaig dir. Quan me’l va acceptar, el vaig agafar jo a ell, i el tio em guanyava. Li vaig demanar a l’altre que m’ajudés, i em va dir, ‘Jo només soc bomber’”. Finalment van aconseguir baixar els tres sans i estalvis.

Puyuelo té fama de ser dur i autoritari amb els presos. “Anava de cara amb ells, no hi havia una altra manera”, rebat.Però admet que “hi havia funcionaris que es passaven”. Quan va ser director va haver de respondre pels excessos de diversos treballadors reprimint un motí. “Reconec que els funcionaris van actuar malament”. El problema eren els comptes pendents. “Es tendia que si un intern havia pegat a un funcionari, l’havies de reduir. Però ja no consistia només a reduir-lo, sinó que afegien un cop més. Si tu afegeixes un cop més, ets tan delinqüent com el pres”, explica que els deia. “A poc a poc” es va anar corregint la situació, però “va costar”.

Afegeix que era una època difícil, quan els funcionaris s’havien de guanyar el respecte. En la seva etapa com a “pagador” —la persona que donava als presos el peculi, un destí “poc còmode”—, el van enviar un dia a la quarta galeria a pagar acompanyat d’un altre funcionari, perquè estava “una mica revolucionada”. “Només entrar comencen a caure matalassos cremant i de tot. El que venia amb mi va marxar. Jo vaig pensar, si marxo no tindré ous a tornar a entrar perquè em diran que ets un acollonit”. Així que es va quedar a la porta de l’oficina i va pagar a un atracador, avui històric, José Antúnez Becerra, que encara segueix a presó. Un dia fins i tot li van intentar sirlar (robar) el peculi quatre joves, i el van ferir en un dit. No va saber mai qui van ser perquè anaven tapats.

Considera que la droga va ser un element clau de la degeneració a les presons. “Abans la droga era el vi. El mal fer dels funcionaris feia que paguéssim, jo també, els serveis que ens feien els presos amb un got de vi. D’això vam passar a la cervesa”, recorda. Fins que van arribar les drogues dures, sobretot l’heroïna. “Entrava de vint mil maneres diferents. Era una escola tremenda. Aprenies cada dia”. Primer tiraven pilotes pel pati de la Model. Després van crear el carro amb fil de pescar, que tiraven per les finestres que donaven al carrer; els familiars hi lligaven alguna cosa i ho recuperaven. Després, quan es va posar malles, van idear un sistema de congelar les paperines dins glaçons, que tiraven, quedaven enganxats i es desfeien.

Era una època de motins i intents de fuga constants. Encara recorda la mítica de 1978, quan van fugir 45 presos pel clavegueram. “Emilio Simon Blanco [un atracador] va dir que ens entregaven pinxos una mica com un acte de bona fe. Els van tirar, i eren tants que tapaven la boca d’entrada d’una de les galeries”. Els funcionaris es van confiar. Dos dies després, van escapar tots. O el dia que fent una inspecció pel clavegueram es va trobar un pres de cara. Eren les tres de la matinada. “Ell va pensar que jo anava per ell, i jo vaig pensar que ell venia per mi. Tots dos vam fugir”. No van saber mai qui era aquell home. O l’assassinat del mafiós francès Raymond Vacarizzi, d’un tret al cap, quan estava a la seva cel·la, des de l’exterior. O la foto robada a l’empresari Javier de la Rosa, sopant un entrepà, que li va servir d’excusa per poder-lo traslladar.

Puyuelo diu de si mateix que va ser “el director i subdirector més impresentable”. No va haver-hi mai un acte d’anunci oficial, ni nota ni roda de premsa. Ell va acceptar els llocs com una feina més, i va aguantar molt més que la resta, a excepció d’un dels últims directors. “Era la presó emblema, que ensenyava, potent. Una presó conflictiva”, que no va començar a millorar fins als noranta, amb el traspàs de les competències a la Generalitat i l’arribada d’Ignasi Garcia Clavel com a director de Serveis Penitenciaris.

Van acumular fins a vuit presos en una cel·la. Un dia un jutge va demanar veure la presó abans de marxar de Catalunya. “Va venir amb tota la parafernàlia del jutjat. Una noia em va demanar si podia obrir una cel·la. Vam obrir-la i un pobre que estava dormint, com assegut, recolzat a la porta, va caure, i van sortir tots corrents”. Un altre jutge el va arribar a amenaçar amb denunciar-lo si acceptava un sol pres més.

Fins al 1986, els interns dormien i menjaven a la cel·la. També els que estaven en aïllament, que tenien només un banc de pedra, un lavabo turc i una aixeta. “Al pres que arribava li donaves un tros de gomaespuma, un plat negre d’alumini i una cullera doblegada o trencada. I si és que n’hi havia. Va arribar un moment que la gent menjava en les llaunes de sardines, o amb els tetrabrics tallats per la meitat”. Tampoc ha oblidat els dissabtes de futbol, quan els deixaven fins a la nit per veure el partit. “Després et trobaves un cadàver, o dos tios apunyalats. Va ser una època molt i molt dura. Molt dura. Però molt”.

Puyuelo dubta de la capacitat rehabilitadora d’una presó així. “Surto de permís, veig la meva vella, que està fregant terres. El primer dia de permís em foto una festa. El segon dia, no vaig a treure-li els diners de menjar a la meva mare per sortir de festa. Al tercer permís, faig [robo] una gasolinera”, explica sobre la realitat dels presos. “Què els podem oferir? Que els donem? Com es pot rehabilitar aquesta gent?”. Tot i que és més positiu amb els joves.

Un dia, quan els “problemes superaven les solucions”, Puyuelo va deixar la direcció de la Model, esgotat, i va passar a la coordinació d’informació de serveis penitenciaris. Des d’allà ha controlat també funcionaris corruptes. Als 65, s’ha jubilat. “Es pot guardar algun bon record d’això?”, diu dels anys durs de la Model. “A mi la gratificació me la donen els presos, quan en veig algun, ens saludem... Però els murs de la presó... No. Això no”. Ara viu una vida nova del tot. I se sent alliberat: “Deixar-ho ha estat un descans molt gran”.