Viure a la Via Laietana, un carrer que no envelleix bé

La cicatriu artificial que uneix l'Eixample barceloní amb la zona portuària, que travessa tot Ciutat Vella, fa 900 metres de llarg i 80 d'ample. És un carrer fruit, entre d'altres, de l'obcecació del polític Francesc Cambó. Una bogeria pròpia de la burgesia catalana que va obligar, a principis del segle XX, a demolir i traslladar edificis sencers per construir la que es va batejar com a Via Laietana. Les obres es van estendre del 1908 al 1913, i en el seu transcurs es van derruir més de 2.000 habitatges, es van demolir castells medievals i altres edificis es van traslladar sencers o a peces. La faraònica obra va afectar 10.000 persones.

Té poc més d'un segle de vida però no envelleix bé i fa dècades que és qüestionada. En menys d'un quilòmetre s'atapeeixen hotels, edificis històrics, la central de correus, seus administratives, sindicals i patronals, la prefectura de policia… i, segons alguns dels seus veïns, una autèntica autopista de cinc carrils que travessa la ciutat. La majoria de pisos, alguns de més de 400 metres, contrasten amb els minúsculs immobles de Ciutat Vella. Molts han quedat reservats a oficines, tot i que encara queden veïns. Un indeterminat nombre de persones, que ni tan sols l'Ajuntament coneix del cert, segueix vivint en aquest carrer. Barcelonins que estimen i odien el carrer que va teixir Cambó.

En un pis del número 7 de la Via Laietana viu el matrimoni format per l'Elisabet i el Josep Ignasi. “Tinc 77 anys i vaig néixer al 3r 2a d'aquesta escala”, s'enorgulleix l'Elisabet. “Per mi, la Via Laietana és el millor lloc del món. A un pas de les platges i del centre de Barcelona. He tingut la sort de viure en un pis de 400 metres que he pogut dividir i donar dos habitatges als meus fills”. El Josep Ignasi és més crític: “Hi ha molt de trànsit i totes les manifestacions acaben aquí”.

Concha de Ferrer va néixer fa 65 anys en un pis del número 2 de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Des del seu balcó, es presenta una majestuosa Via Laietana amb els cinc carrils, pels quals circulen diàriament més de 53.000 vehicles. Els avis de la Concha ja vivien en aquest pis el 1934 i el seu pare, que era director d'una oficina bancària, s'hi va instal·lar amb la seva dona i els seus fills el 1939. “Quan jo era petita aquest barri era molt diferent, no sabíem què era un turista”, somriu. Va treballar com a professora de dansa, però una minusvalidesa la va apartar de la docència. “La meva mare em deia que si em treien aquest balcó em matarien”. Ara la vida de la Concha gira al voltant d'aquests metres de terrassa davant de la casa de Cambó. Conserva records històrics gravats des d'aquí. El 2 de juliol del 1981 tres persones van morir en una explosió de gas que es va produir a la Barceloneta. “Tot un carril es va reservar a les ambulàncies”, recorda. El 27 de març del 1987 una furgoneta bomba d'ETA va acabar amb la vida d'un guàrdia civil i va ferir 18 persones en una garita del port de Barcelona. “Vam sentir el soroll de la bomba i aviat ens vam adonar del que passava”. La Concha s'aferra a aquesta finestra indiscreta: “Tota la vida que soc aquí pagant una renda antiga i ara volen fer-me fora. Resistiré”.

“Hi ha molt de trànsit i totes les manifestacions s’acaben aquí”

Malgrat les crítiques, cap alcalde s'ha atrevit a modificar l'estructura de la centenària via. El govern d'Ada Colau va anunciar, a principis de mes, una sèrie d'actuacions de mínims. Es retirarà l'estàtua de l'esclavista Antonio López, es renovarà el paviment de les voreres però sense augmentar-ne l'amplada, s'eliminarà la semirotonda de la plaça d'Antoni Maura i s'identificarà amb una placa la repressió policial que es va produir a la comissaria del número 43.

David González és el secretari general de l'Associació de Veïns i Comerciants de Via Laietana: “Vivim en un carrer que s'ha convertit en una autopista amb nivells acústics i de contaminació molt superiors als permesos”. L'associació ha sol·licitat un estudi a la Universitat Politècnica de Catalunya després de considerar “una presa de pèl la reforma de l'actual govern”. La llista de deficiències, segons l'associació, és enorme: “No hi ha contenidors, l'il·luminació és antiga i es desaprofita la quantitat d'edificis il·lustres, les parades de l'autobús estan mal col·locades hi ha elements urbans com bústies que suposen una autèntica carrera d'obstacles…”. González aposta per reobrir la parada de metro de Correus, plantar arbres i fomentar l'ocupació d'alguns dels edificis que estan en desús.

L’Ajuntament renovarà les voreres però sense augmentar-ne l’amplada

El Jesús té 81 anys. Fa mig segle que viu al número 24. “La gent es queixa del turisme i s'equivoquen perquè és una font d'ingressos”. Malgrat els inconvenients, és rotund: “D'aquí em trauran amb els peus per davant”.

Els que són legió al carrer són els porters. Els guardians de les intimitats dels pocs veïns que hi ha. “No sé per què no ve més gent a viure aquí, és tot tan barat, ara em venen un pis al primer i en demanen 600.000 euros”, ironitza una portera mentre selecciona la correspondència.

Una de les últimes veïnes il·lustres al carrer és Helena Cambó, la filla del líder de la Lliga Regionalista. L'anciana, de 88 anys, segueix a l'àtic on va viure el seu pare, situat al número 30. Es prodiga poc i EL PAÍS ha intentat posar-s'hi en contacte en diverses ocasions. El seu telèfon el contesta una senyora, que assegura que la senyora no està disponible. Mentrestant, milers de cotxes creuen la bretxa que uneix el mar amb el centre de la ciutat.