Nosaltres, vosaltres

Això no és un article sinó un conte polític que comença així:

"La meva primera baralla no va ser pel Procés sinó pels pronoms. Cada vegada que discutíem sobre la independència de Catalunya, i discutíem molt, desapareixien el seu jo i el meu tu, que es convertien en un nosaltres i un vosaltres que a mi em indignaven. Ella es convertia en representant i portaveu de tots els que combregaven amb les mateixes creences i les mateixes propostes polítiques mentre que jo, sense moure un dit, em convertia en la figura simètrica, exactament adversària, dels qui s'hi oposaven.

Li va costar adonar-se’n. No és estrany, perquè va disposar d'ajudes. La primera, la que va dividir els catalans en independentistes i unionistes i més tard entre independentistes i dependentistes. Més tard, la que va convertir aquesta divisió entre demòcrates i 'no demòcrates', un eufemisme prudent pel més directe de feixistes, senzillament.

Va comprendre el problema que jo li plantejava el dia en què per fi es va decidir a llegir la novel·la Pàtria, per recomanació meva llargament ajornada, de Fernando Aramburu. "M'ha agradat", va reconèixer. "Em sembla convincent la seva descripció del dolor ocasionat per ETA entre els familiars dels assassinats per la banda, i no tant en canvi la psicologia dels abertzales que van donar el seu suport moral a la violència política ". Vaig respirar alleujat perquè m'he trobat d’altres amics independentistes que ni tan sols han volgut llegir el capítol de promoció de la novel·la que han publicat els diaris.

Sempre he pensat que caldrà acudir a les urnes en algun moment per consultar-nos sobre com ha de ser la nostra relació amb Espanya

Ella no, ella la va llegir sencera i bé, més enllà de l'anècdota. Em va fer notar com al País Basc no va ser el llenguatge sinó la violència política la que va dividir el país en dos segments, especialment en els pobles, on tothom es coneix: nosaltres i vosaltres, estàs amb uns o estàs amb els altres, o cedeixes a la pressió ambiental i et sumes al suport a la lluita armada o et converteixes, primer en sospitós i molt aviat en culpable i, per tant, fàcil diana i fins i tot reu de mort.

"Res a veure", em va aclarir, amb tota la raó, i jo l'hi vaig donar. "Millor que ens hagin dirigit uns corruptes que no pas uns assassins", va afegir. 'Haurien de llegir-la papanates que admiraven la violència dels bascos, i sobretot els que a més els donen la raó tirant en el compte de l'Estat espanyol la corrupció del pujolisme". Jo no havia caigut en el compte de la subtilesa de la meva amiga independentista. No és fonamentalment per l’antinacionalisme que se li suposa a Aramburu que molts independentistes catalans no volen llegir Pàtria sinó perquè no suporten la destrucció del seu mite d'una Euskadi sempre més preparada que Catalunya per fer camí tota sola sense Espanya.

I els pronoms és clar, que ni tan sols són una exclusiva dels nacionalismes a l'hora d'utilitzar-los indecentment per dividir els ciutadans en dos segments enfrontats. En el cas basc, la perversitat és més gran perquè no hi ha manera de sortir del mecanisme endimoniat si no vols utilitzar les mateixes armes, les armes. Ho va fer el GAL, amb el patrocini que tots coneixem, i ja es va veure la catàstrofe moral i política que van organitzar. Per cert, que Aramburu no amaga el goril·la que hi ha dins l’habitació: la tortura, la guerra bruta, i la responsabilitat de l'Estat en la retroalimentació de la dinàmica violenta.

El llenguatge té l'avantatge que permet participar en les seves guerres amb les mateixes armes lingüístiques. I he de reconèixer que la lectura de Pàtria em va facilitar les coses. "Per què vols incloure'm en un vosaltres, un unionisme o un dependentisme que no em representen?", li vaig dir. "Quan algú que no és català, un periodista britànic o un intel·lectual sevillà per exemple, defensa les mateixes posicions que jo defenso, a tu et sembla una prova de la comprensió que té el procés fora de Catalunya", li vaig dir, crec que amb tota la raó, però quan ho faig jo ... 

Sempre he criticat la falta de reacció política del PP davant les reclamacions catalanes, moltes d'elles legítimes. Sempre he pensat que caldrà acudir a les urnes en algun moment per consultar-nos sobre com ha de ser la nostra relació amb Espanya. I mai he amagat la meva preferència per una solució a la basca, de reconeixement de l'especificitat catalana a la Constitució. Però compte, als catalans se'ns exigeix molt més. Els que no ens adherim incondicionalment al procés no som bons catalans i no som bons demòcrates.

Pàtria d'Aramburu està més a prop de Catalunya del que pensem, tal com va percebre la meva perspicaç amiga. Sempre és millor parlar d'utilitzar les armes, però compte amb les paraules. El llenguatge també serveix per excloure i dividir. Sol ser només el començament, però les paraules poden tenir conseqüències. Tenen l'avantatge que són reversibles. Certament, el perdó per les paraules indegudes i fins i tot pels insults és més fàcil, i potser és per on hauríem de començar si volem rectificar i sortir del laberint".

I aquí s’acaba l'apòleg. Que cadascú l’entengui com li sembli.