Els gurus de la independència en ‘terra hostil’

Per superar la por escènica, el primer que va fer Ferran Oliva en la seva croada per sumar suports a la independència va ser entrar a la seu d’una penya del Reial Madrid de la província de Girona. Contra el seu pronòstic, Oliva assegura que va trobar amabilitat i interès per la seva tasca, la seva principal dedicació vital actualment: convèncer la població catalana que se sent espanyola que la separació de Catalunya també seria bona per a ells. Aquell baptisme de foc es va produir fa dos anys. Oliva i el seu amic Xavier Ludevid encapçalen avui l’equip de 20 monitors que té l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per difondre les bondats de la independència a les comunitats dels que ells anomenen “la gent que té el corazón partío”.

El cantautor i diputat Lluís Llach és una de les quatre icones de l’ideari de Ludevid i Oliva. Juntament amb Llach hi ha Gandhi, Mandela i Paco Candel, el periodista que va dedicar la seva vida a reivindicar els immigrants vinguts de tot Espanya per donar empenta a l’economia catalana. Consideren Llach “el nostre Mandela, un petit Mandela”. En ell hi han trobat complicitat, un padrí des dels seus inicis preparant la base social de l’ANC per atraure la ciutadania que no vol saber res de la independència. Llach va dir fa dues setmanes en una de les seves polèmiques conferències que el sobiranisme ha de “sortir al carrer a predicar la bona nova perquè no ens donen un micròfon”. Llach, com Ludevid i Oliva, repeteix la mateixa dada: el 80% dels mitjans de comunicació que es consumeixen a Catalunya són contraris a la independència, no volen donar veu als seus representants i, sobretot, menteixen.

Els cursets de formació de l’ANC per acostar-se als sectors més refractaris a la secessió han vist la llum per primer cop a la premsa aquest 2017. El diari La Vanguardia va publicar aquest febrer passat una síntesi dels seus documents de treball en què es presentaven estratègies per explicar la qüestió a un personatge prototípic, “la senyora Encarni”. Llach també ha posat el focus sobre aquests en les seves xerrades públiques i ha arribat a explicar que són accions dirigides per psicòlegs i “amb mètodes científics” per guanyar-se la confiança “dels barris més difícils”. La realitat és que darrere de tot això no hi ha psicòlegs sinó un arquitecte, Ludevid, i un directiu d’empresa jubilat, Oliva. Durant mig any en pràctiques, entre el 2014 i el 2015, i una dedicació exhaustiva per recollir documentació i exemples, Ludevid i Oliva van elaborar un programa de formació que fins avui ha preparat 4.000 voluntaris de l’ANC i ha creat un equip de 20 monitors. Els seus 20 deixebles han superat processos de selecció per corregir qui té una mala retòrica, per evitar excessos de timidesa i fins i tot la rectificació d’errades analitzant vídeos de la seva acció a peu de carrer.

Els errors que van detectar al principi, amb els 200 afins que es van sumar a les seves visites iniciàtiques per les comarques de Girona, era un excés d’un argumentari “massa identitari” pel que fa a la defensa de la cultura en català, però també un excés d’arguments econòmics i racionals. “És millor arribar al cor”, apunten els seus documents de treball. Oliva confirma que ell és autor d’una de les frases més reproduïdes als cursets: “Jo, pel castellà, mato”. Oliva es refereix a quan, repartint tríptics de l’ANC o de Súmate –l’associació de castellanoparlants independentistes–, si algú els recrimina que el castellà deixarà de ser oficial, els voluntaris han de garantir que defensaran al màxim la seva cultura. Hi ha veus de l’independentisme que creuen que el castellà no ha de ser reconegut com a idioma oficial del nou Estat: així ho han demanat 300 acadèmics o exconselleres d’Ensenyament com Irene Rigau i Carme-Laura Gil amb el manifest Koiné. Olivia i Ludevid asseguren que aquestes posicions, tot i que poden ser influents, són marginals entre l’independentisme.

Recórrer el carrer

Tal com ha revelat Llach en públic, una de les claus dels equips de l’ANC és escoltar l’interlocutor i no marejar-lo d’entrada amb lemes independentistes. “Primer calen preguntes sobre quines són les seves preocupacions”. En un document dels cursos al qual ha tingut accés EL PAÍS, una de les participants destaca que “vaig fer ús d’una pregunta clau per fer pensar un senyor andalús”. Oliva posa d’exemple una d’aquestes qüestions clau dels seus cursos: “Pot dir-me per què el 50% de la terra agrícola d’Andalusia pertany a dotze famílies castellanes des de fa 500 anys?”. Quan se’l pregunta per l’origen d’aquesta dada, Oliva cita el Sindicat Andalús de Treballadors. Més tard, per correu electrònic, Oliva aporta una cita segons la qual, “els principals terratinents el 1960” eren vuit marquesos, dos ducs, un comte i “89 propietaris més”.

És inevitable la sensació que aquests equips de voluntaris actuen com una mena de mormons que van de casa en casa repartint bíblies. Ludevid i Oliva ho descarten categòricament i neguen que visitin la gent a casa seva: la seva feina és recórrer amb una motxilla carregada de propaganda la via pública, els bars, centres cívics o de jubilats, entre d’altres. No volen replicar la campanya de la Gigaenquesta que l’ANC va dur a terme el 2014 i en què centenars dels seus membres anaven de porta en porta buscant nous afins. L’Audiència Nacional ha multat l’ANC per recopilar dades dels ciutadans de forma irregular en aquella campanya. “És una acció molt invasiva”, diu Ludevid, i afegeix que funciona en països de clima menys càlid com el Regne Unit. En les seves hores de recerca, el referèndum d’independència d’Escòcia és un referent.

Ludevid és gerent d’Espai Públic de l’Ajuntament de Sabadell. Abans va ser gerent d’Urbanisme de Figueres i arquitecte de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Ludevid explica que el tracte amb els veïns li ha servit per a la seva tasca a l’ANC. Oliva ofereix la seva experiència com a comercial i també la seva tenacitat: ha finalitzat dues vegades el París-Dakar en moto. Els testimonis dels seus cursets incideixen “en la genuflexió que cal fer” per lliurar els prospectes de propaganda. Ludevid corregeix que no es tracta de fer cap genuflexió però sí de ser “versallesc” i amable. Oliva afegeix que la diferència la marca acostar-se a les persones “amb un somriure”. És l’abecé del màrqueting, al cap i a la fi. Ells concedeixen que és així, però no volen ser considerats ni venedors ni seductors, només persones educades que volen “sumar aquesta gent al projecte de la independència”. Un altre objectiu bàsic del màrqueting és generar al consumidor una nova necessitat i al mateix temps aportar-ne la satisfacció. I sempre amb un somriure.