Una dona tarahumara guanya una ultramarató a Mèxic sense equipament esportiu

María Lorena Ramírez té 22 anys i és una de les millors corredores de llargues distàncies de la comunitat indígena rarámuri (o tarahumara). El 29 d’abril va quedar primera a la cursa UltraTrail Cerro Rojo, celebrada a Puebla i en la qual van participar 500 atletes de 12 països. La imatge de la dona tarahumara al podi al costat de la segona i tercera classificada s’ha compartit més de 50.000 vegades a Facebook des del 13 de maig. La publicació és de la pàgina Que todo Tehuacán se entere, dedicada a difondre notícies d’interès per als habitants d’aquest municipi, i destaca que Ramírez va aconseguir la victòria “sense armilla d’hidratació, sense vambes, sense licres i mànigues de compressió... Sense tots aquests gadgets del runner d’avui. Sense anar publicant els seus quilòmetres”.

La guanyadora apareix amb un gest seriós i sostenint un paper en el qual consta que va rebre 6.000 pesos per la seva gesta (poc menys de 300 euros). No porta ni roba ni sabates esportives, sinó una faldilla i un parell d’huaraches (sandàlies amb sola de pneumàtic), amb les quals va córrer durant set hores i tres minuts. Aquesta indumentària és comuna entre els corredors indígenes tarahumara, acostumats a trotar per la serra de Chihuahua només amb el que tenen. L’any passat, Ramírez va quedar en segon lloc a la Ultramarató Cavall Blanc 2016, a Chihuahua, en la categoria dels 100 quilòmetres.

“No portava cap afegit especial”, explica a Verne Orlando Jiménez, organitzador de la cursa per segon any consecutiu. “No portava cap gel, ni dolços per a l’energia, ni bastó, ni ulleres, ni aquestes vambes caríssimes que tots portem per córrer a la muntanya. Només una ampolleta d’aigua, la seva gorra i un mocador al coll”.

“Els millors corredors de Mèxic”

Córrer llargues distàncies és una cosa habitual a la família de Lorena Ramírez. A la cursa de Puebla hi va assistir amb el seu germà gran, Mario, que va quedar en desè lloc en la categoria dels 30 quilòmetres. La ultramarató de Chihuahua la va córrer amb tres dels seus set germans i amb el seu pare, Santiago. Ell va explicar al diari El Universal que corre des que és petit, igual que el seu pare i que el seu avi, amb la motivació de “guanyar”, “de no perdre” i “de no tenir gana”.

Lorena i el seu germà van arribar fins a Tlatlauquitepec gràcies al suport dels organitzadors del certamen. Van fer més de dos dies de viatge per terra des de la seva comunitat, a la Ciénega de Norogachi (municipi de Guachochi), fins a l’Estat de Mèxic. Allà els va recollir el corredor Leonel Aparicio i aquest mateix dia van recórrer cinc hores més en cotxe fins a Pueblo Mágico. L’endemà, la Lorena va córrer 50 quilòmetres i va ser campiona.

Verne va intentar contactar amb la corredora per mitjà del telèfon mòbil del seu germà, però el senyal no és gaire bo a la serra de Chihuahua. El seu amfitrió a Puebla va conviure amb els germans durant una setmana, i en aquest temps li van explicar que no tenen un entrenament formal. “La Lorena es dedica a cuidar el seu bestiar: té vaques i segalles, camina entre 10 i 15 quilòmetres diaris amb els animals”, explica Aparicio. Per mantenir-se hidratats, els corredors tarahumara consumeixen pinole, una pols de blat de moro amb aigua que a més és part de la seva dieta bàsica.

La majoria dels indis rarámuri viuen a la serra Tarahumara (Chihuahua). “Són per naturalesa els millors corredors de Mèxic”, afirma l’organitzador de la cursa de Puebla. La seva resistència física està gravada en el seu nom. Rarámuri ve de l’arrel rara, que significa ‘peu’, i muri, que significa ‘córrer’. És el poble dels “peus lleugers” o els “corredors a peu”. El llibre Nascuts per córrer, de Christopher McDougall, va popularitzar la seva història (i la seva tècnica).