Tot a mig fer

La paralització de les Glòries és un bon paradigma. Herència complicada de mandats anteriors —el primer pacte amb els veïns va ser made in PSC—, a la qual se suma la complexitat tècnica de l'operació. Actualment es pot fer gairebé tot, però si es busquen desafiaments de calibre cal posar diners sobre la taula. Excavar un subsòl opac i ocupat, per sota del freàtic, era candidat nítid a sorpreses i sobrecostos, per més que l'actual Govern municipal vulgui assenyalar-lo amb un altre tipus de sospites. Havia de passar i ha passat. Dit això, el problema real és que el túnel és un anacronisme. És la solució fàcil: si hi ha cotxes, amaguem-los. Així es feien les coses el segle passat. Però això topa de cara amb el model de pacificació: si hi ha cotxes, domestiquem-los. Encara que es trigui més. De fet, la Gran Via discorre avui a cel obert i tampoc és tan greu. El problema és que el túnel va ser una imposició dels veïns, que a sobre el volen més llarg: reclamen la segona fase, com la van reclamar —sense resultat— a general Mitre.

Les Glòries és el gran despropòsit del pacte veïnal, i sé que és antipàtic dir-ho així, però reuneix tots els tòpics de les demandes clàssiques, túnel inclòs. Ningú quedarà content amb el resultat, s'hauran gastat uns diners infinits, les obres duraran encara anys i les Glòries continuarà sent un espai vast i sense perímetre, buit i divisori. En fi. Però insisteixo que és un paradigma de la impotència genèrica d'aquest Govern per imposar ideològicament un model de ciutat, que no dubto que existeixi. Això no té res a veure amb la imatge o el lideratge d'Ada Colau, que està intacte i segueix sent molt potent. Enunciem alguns dels problemes amb què ara mateix està bregant aquest teòric model que estava disposat a capgirar la ciutat com un mitjó, per lliurar-la sana i estàlvia als seus ciutadans. La superilla ha concitat tanta oposició veïnal com aplaudiments, però el cas és que els veïns han convocat a la brava una consulta que el Consistori no avala. Difícil ho tindran per col·locar una altra superilla on sigui.

Mirem el turisme. No existeix la percepció que les mesures preses hagin servit per frenar els efectes perversos de l'ocupació de la ciutat. Ara mateix els hotelers han anat als tribunals per rescatar la seva capacitat de fer obres a casa, cosa que sembla d'una lògica total. L'oposició al turisme massiu es basa en un imaginari (discutible) en el qual l'espai públic pertany al “ciutadà” i no al visitant, la qual cosa sí que ha quallat en una minoria que s'ha tornat bel·ligerant contra qualsevol ocupació que consideren abusiva, sigui un gos, una bicicleta, un turista o un taxi uber. No parlem tampoc del mercat de lloguer i la guerra justa contra els fons d'inversió. Etcètera. La realitat és que hi ha una fricció constant entre la ciutat somiada i promesa i la ciutat que és. I guanya aquesta última. Hi ha una resistència de materials: un pes de la burocràcia, les normes, la rutina, de la maquinària municipal que impedeix canviar a fons les condicions de contractació pública, per posar un exemple: l'economia solidària queda per als serrells de les adjudicacions. Tot és lent, pesat i de vegades impossible. Per una altra banda, hi ha una incapacitat manifesta per arribar a pactes, que no serien aberrants, si l'actitud municipal no fos tan arrogant, tan poc apreciativa a les raons dels altres, que són part de la ciutat també. Aquests dos elements es tradueixen en debilitat interior.

La debilitat exterior ve de les vacil·lacions i les precipitacions. Es fan importants gestos simbòlics i hi ha sens dubte una hiperactivitat en l'apropiació d'edificis que no tenen encara destinació clara i que s'ofereixen en processos participatius, quan seria més intel·ligent improvisar menys i planificar una mica més, anar més lents per anar més lluny. Després de tot, la participació real i efectiva de la gent no és el fort d'aquest Govern. Però segueix havent-hi un model, que l'Ajuntament hauria de saber que no és majoritari i que per tant s'hauria d'obrir pas per convicció gradual i per pactes que oficiïn de vaselina. La clau d'aquesta meitat de mandat és que tot està a mig fer. I aquesta condició de cosa a mig fer impedeix una visualització correcta dels objectius, de la ciutat que ens estan construint.