“Hi ha una nova Intifada: les vagues de fam”

Leila Khaled (Haifa, 1944) pren cafès i fuma cigarrets per suportar la ronda d'entrevistes que li ocupa gairebé tot diumenge al matí a la Fira Literal de llibres, on ha estat convidada per fer una conferència sobre la bondat de les revolucions (Revolució significa vida), en què hi havia un dispositiu policial. La visita de la dirigent del Front Popular per l'Alliberament de Palestina (FPLP) a Barcelona no ha estat rebuda amb gaire entusiasme per la comunitat jueva, que va demanar (sense èxit) a l'Audiència Nacional que prohibís la seva entrada a Espanya. La consideren una terrorista, el mateix que ella considera l'Estat d'Israel. La molesta (només una mica) que li preguntin per la polèmica, però accedeix a donar una resposta de manual: “Els jueus no volen que donem el nostre punt de vista, no volen saber que els palestins encara existim”.

El seu discurs és maniqueu (“l'ocupació és terrorisme; el nostre és dret de defensa”), però part d'una experiència vital traumàtica: l'ocupació que, quan era una nena, el 1948, la va expulsar a ella i la seva família de Haifa. Tornar a la seva terra natal ha esdevingut una obsessió i meta vital. “Estava preparada per fer el que fos per aconseguir-ho. Ho he intentat”. Des de llavors, és una refugiada (ara viu a Amman), igual que “els sis milions de palestins que segueixen refugiats i als qui Israel no deixa tornar”. Per Khaled aquesta és la peça clau en qualsevol procés de pau: el retorn dels refugiats. Recela de les negociacions (“no ens han donat res, Israel només ha expandit els seus assentaments”) i veu inviable l'existència de dos Estats. “No reconeixem Israel; això significaria donar per perduda la nostra terra”.

Aquesta idea de la terra robada la va percebre, amb total nitidesa, des dels núvols. El 1969, Khaled es va convertir en la primera dona que segrestava un avió de passatgers. Cobria la ruta entre Los Angeles i Tel Aviv. Els viatgers en van sortir il·lesos, però l'avió va ser destruït. Per primera vegada en l'entrevista, li brillen els ulls. I recorda: “Estava feliç perquè estava a punt de volar sobre Palestina. No puc explicar els meus sentiments quan la vaig veure des de l'aire. ‘Això és el que ens han tret!”. Per aquest segrest (i un altre de frustrat, un any després) i per la seva integració al FPLP –per la UE, una organització terrorista–, la Federació de Comunitats Jueves d'Espanya va exigir, en un comunicat, que “se suspengui l'activitat” que Khaled venia a fer a Barcelona. I van qualificar la seva presència de “tosca glorificació del terrorisme”.

Gairebé mig segle després, defensa aquestes accions en les quals, reivindica, ningú va sortir ferit. “Va ser un moviment tàctic, no estratègic. Ens havien oblidat i havíem de fer sonar una campana molt gran. Sé que la gent es va espantar, em vaig disculpar amb ells a l'avió. Però no teníem una altra opció. Només buscàvem avions que anaven o venien de Tel Aviv”. Aquells segrestos van donar la volta al món, el mateix que la seva cèlebre fotografia amb un fusell AK-47, que la va convertir en símbol de la resistència palestina. Per Khaled, la imatge va ser una molèstia: “Coneixien el meu nom, però no la meva imatge, i estava planejant lluitar a Palestina”, narra Khaled, que es va operar sis vegades per canviar el seu aspecte i seguir en la lluita armada.

Als seus 73 anys, Khaled és mare i és àvia. Vol “un futur millor” per als seus nets, però insisteix que la lluita ha de continuar. Si és necessari, amb violència. “La violència no té límits en un conflicte. Les noves generacions estan utilitzant ganivets, però també internet i utilitzaran altres armes que ara no sabem”, insisteix Khaled, fidel al seu discurs: “Només hi ha violència justa i injusta. L'ocupació és injusta. La lluita revolucionària, no. Israel empresona joves, talla arbres, destrueix edificis...”

Catalunya, “més feble”

“Hi ha una nova Intifada en marxa, les vagues de fam de presos. Aquest tema ens ha tornat a posar al focus”, adverteix. Khaled assegura que hi ha 1.800 presos en vaga de fam a les presons israelianes. “Només demanen un tracte humà, que es permetin visites de les seves famílies. També s'oposen a les detencions administratives”. La protesta massiva coincideix amb el 50è aniversari de l'ocupació i ha estat convocada per Marwan Barguti, dirigent d'Al-Fatah, que va encapçalar la Segona Intifada (2000-2005).

Khaled comenta amb reserves el conflicte català: defensa “el dret a l'autodeterminació dels pobles”, però opina que “si Catalunya marxa d'Espanya, serà més feble”. I rebutja que sigui legítim, en el context espanyol, utilitzar la violència. El contrari que a Palestina, diu Khaled, tornant ràpidament al seu terreny: els dards contra Israel. Retreu que el país vulgui oferir la nacionalitat a jueus de tot el món mentre “ignora el milió i mig de palestins que viuen a les seves fronteres”.