Els enemics íntims de la socialdemocràcia

“El Partit Socialista està mort, s’ha de superar, siguem clars”. La frase és de Manuel Valls, que està fent plenes oposicions per ocupar un lloc destacat en la història de la indignitat política. El primer ministre d’Hollande, principal responsable, a més del president, de l’enfonsament de les expectatives del Partit Socialista, l’endemà de la victòria de Macron s’autoproclamava candidat a les eleccions legislatives per En Marxa, en una demostració que va més sobrat de vanitat que d’orgull. El partit de Macron no ha mostrat cap entusiasme per comptar-hi. I el Partit Socialista (PS) tampoc s’ha sentit gaire afectat per aquesta pèrdua tan sensible. Per què Valls està oferint aquest espectacle tan lamentable? Cal tenir els mecanismes de percepció molt obturats per no adonar-se que és un representant genuí de la classe política que els francesos han qüestionat amb el seu vot.

Valls pretén imposar un relat: el pèssim resultat del seu partit ha estat a causa que el seu candidat, Benoît Hamon, ha apuntat massa a l’esquerra. La mateixa lliçó que va extreure Susana Díaz: “Quan es prenen posicions radicals la gent ens castiga”. El que no expliquen és que Hamon, que va guanyar les primàries a Valls, va patir la deslleialtat de l’ex-primer ministre –que va iniciar immediatament el seu flirteig amb Macron–, mai va tenir el suport dels poders de la casa, va carregar només amb un partit descompost i desprestigiat, i va veure com les seves possibilitats s’esfumaven ràpidament per la desmobilització dels seus, perquè Mélenchón s’imposava com a vot útil de l’esquerra. Per què el PS va arribar enfonsat a les eleccions? Perquè Hollande i Valls el van treure del seu lloc, deixant-se contagiar per l’agenda de l’extrema dreta en matèria de seguretat i immigració, assumint una posició subalterna amb Alemanya, recuperant els tòpics del discurs neoliberal i sent incapaços de defensar algunes de les seves aportacions positives en despesa social i educació. I, sobretot, transmetent un insuportable menyspreu per l’electorat d’esquerres, tasca en la qual Valls és un mestre insuperable.

François Hollande va derrotar Nicolas Sarkozy amb la justícia com a bandera de la seva campanya i se’n va oblidar tot just l’endemà de prendre possessió en el càrrec. Aquest és l’origen del fracàs del PS. Per què hi ha tanta pressa a liquidar la socialdemocràcia? Per què els seus dirigents són els primers a apuntar-se a aquesta sinistra causa? Ho hem vist amb Valls i Hollande, valedors indissimulats de Macron, i ho estem veient ara en la campanya de primàries del PSOE, quan des de sectors propers a Susana Díaz s’insinua que una victòria de Pedro Sánchez seria la fi del partit. Compte amb els judicis performatius. I atenció amb els miratges: la victòria de Macron no és el triomf del liberalisme, com alguns pretenen, és el triomf del candidat més ben situat per batre Le Pen. L’estat ideològic de la nació francesa el sabrem al juny.

Té un futur difícil, la socialdemocràcia, si no hi creuen ni els seus dirigents. El seu viratge cap a la dreta dels últims anys ha trencat els equilibris: s’ha carregat el bipartidisme i ha portat la divisió a l’interior dels partits. Han acceptat fins a tal punt la restricció del camp de joc, que l’elector d’esquerres hi ha perdut la confiança. Presoners de les seves glòries passades, els dirigents socialistes viuen en la malenconia del repartiment de poder amb la dreta i es lliuren a la inacció. I segueixen pensant que només el manteniment de l’ortodòxia liberal pot garantir el retorn als temps feliços, quan una societat fracturada entre integrats i precaris, o “poderosos, consumidors i exclosos”, per dir-ho a la manera de Marc Augé, només pot portar a l’autoritarisme o a la radicalització identitària. O els partits socialistes són capaços de trobar una idea renovada de progrés que permeti la convivència entre liberals i socialdemòcrates –que és la marca que els va donar prestigi– o, certament, cadascú s’esmunyirà per la seva banda. Uns, com ha fet Valls, saltant al bàndol guanyador; d’altres, buscant aliats per reconstruir l’espai de l’esquerra. Sembla que a les altes esferes hi ha pressa per veure el cadàver socialista a la taula de dissecció. No fos cas que el moribund es reanimés i se sentís capaç de trenar aliances per tornar a ser una alternativa real a la dreta. Tant a França com aquí.