‘Finire in bellezza’

Divendres 12 de maig Raimon encetava la tanda de 12 concerts al Palau de la Música de Barcelona que marca la seua retirada definitiva dels escenaris. Cal reconéixer que, amb 77 anys i quasi sis dècades d’actuacions a les espatles, s’ha ben guanyat el dret a descansar, encara que, com han repetit els ressenyistes, el cantautor de Xàtiva continua en plenitud de facultats. Ja ho deia ell, que volia finire in bellezza. Això està fent.

El meu últim concert de Raimon (el primer degué ser cap al 1973, a Gandia) era el de dissabte: un concert llarg i exigent, un autèntic tour de force sense interrupcions, plantejat com un exercici de recapitulació estètica i vital, salpebrat de petits detalls simbòlics. El va obrir amb Som, la segona cançó que va compondre, i va tancar-lo, lògicament, amb la primera, Al vent, que continua sent la millor carta de presentació imaginable de tota una generació i d’una forma d’entendre la vida, amb el nosaltres per davant.

El públic de Raimon, alhora fidel i renovat, va compartir de nou amb fervor cómplice aquest nosaltres. Els concerts de Raimon són una poderosa litúrgia col·lectiva de comunió entre cantant i públic que arriba a cotes altíssimes d’intensitat. Qui no hi haja participat mai, prompte s’ho haurà perdut. És una gran experiència. Dissabte, el cantant accentuà els aspectes més íntims: els dubtes, les incerteses, els amics, l’enyor (Xàtiva, València, el temps irrecuperable), o l’amor com a pilar essencial de l’existència, i també va oferir una bona mostra de la seua rica paleta, les versions dels clàssics, les cançons iròniques i les enjogassades, però el nosaltres vinculant no hi podia faltar, i peces com La nit, Indesinenter, Diguem no o un poderosíssim A l’any 40 van marcar els punts culminants.

Sentint tot això per darrera vegada com s’ha de sentir, en comunió, no podia deixar de pensar en l’enorme importància que va tenir la cançó, i en especial Raimon, en l’articulació de la dissidència pública contra el franquisme. Amb uns polítics catacúmbics i una premsa emmordassada, els grans actes antifranquistes eren els recitals. Ells convocaven i refermaven la gent. Més que consignes, difonien una actitud favorable a la llibertat i eren, en ells mateixos, oasis de llibertat, “i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Sobretot, ens reunien, i així sabíem “que som molts més dels que ells volen i diuen”. Van ser decisius. Raimon i companyia han sigut un fenomen crucial en la història d’aquest país. Aquest impuls crític no ha caducat.

Tot això no esgota la seua significació. Al darrere hi ha un artista complex amb un univers molt ric, com demostra la seua discografia. Però sobretot hi ha la veu i la seua imantatòria capacitat de comunicar, de convertir una sala de concerts en una urgida olla a pressió. Un furiós vendaval que clama per la llibertat i la dignitat i se’ns emporta i que hem tingut la gran sort de poder escoltar tantes vegades.