Sexisme i intel·ligència artificial

Aquesta setmana s’ha publicat a la revista Science un estudi si més no inquietant. Pel que sembla, els programes d’intel·ligència artificial d’aprenentatge de llengües (això és, sistemes informàtics que “reconeixen” o “entenen” un text a través de l’anàlisi de milions de dades i contextos possibles, com podria ser el traductor de Google) acaben “comprenent” no tan sols les paraules i el que signifiquen, sinó també les connotacions humanes que hi van associades, com ara interpretar que una flor és bonica o bé que un insecte és desagradable. Un insecte també pot ser bonic, i una flor desagradable, però tots convenim que, en general, les apreciacions primeres tendeixen a prevaler.

El més destacat de l’estudi i de les seves conclusions és que aquests programes, d’acord amb l’anàlisi del llenguatge, poden fer deduccions basades en biaixos racials i de gènere, una conseqüència més aviat preocupant. És a dir, un programa d’intel·ligència artificial que es dediqui a aprendre a llegir o a traduir una llengua pot esdevenir un programa masclista, en associar de manera automàtica connotacions negatives al gènere i al sexe femení i positives al masculí. Pel que sembla, un mer recompte estadístic de l’ús dels noms d’homes i dones relacionats amb carreres professionals a través del big data ja serveix per vincular la dona a una escala professional inferior.

Que en la llengua general els trets masculins reben sovint connotacions positives respecte dels trets femenins equivalents és cosa sabuda. N’hi ha casos explotats amb freqüència pels lingüistes, com ara la diferència entre un home públic (algú d’anomenada, sovint en política) i una dona pública (una prostituta), o bé els sentits associats als genitals i els seus derivats, com ara quan ens descollonem de riure o trobem que una cosa és collonuda, i en canvi ens esconyem si prenem mal o bé trobem que una cosa és un conyàs. Si poséssim la interjecció cony! en un programa informàtic que pensés i li demanéssim que en tragués conclusions a través de milions de textos, veuríem com de preocupant arriba a ser que sigui tan intercanviable per la interjecció merda!, mentre l’equivalent collons!, en canvi, participa sempre de contextos admiratius.

D’un temps cap aquí el debat sobre el gènere en la llengua està més obert que mai, en canal i tot. La pretensió de cert discurs polític d’esquerres i feminista de construir un llenguatge no sexista a base d’estratagemes impostats —duplicació de masculins i femenins (els diputats i les diputades), duplicació d’articles (els i les alumnes), el recurs a les perífrasis (les persones refugiades per no dir els refugiats) o directament l’ús convencional del femení com a genèric (les diputades)— ha topat frontalment amb l’oposició dels i les lingüistes (permeti-se’m la broma), entossudits a tenir raó a través del saber que proporciona el coneixement de la gramàtica. Si en una frase ben normal com la Nora i el Joel són germans el plural que proporciona la llengua és masculí (i és impensable una frase com la Nora i el Joel són germà i germana l’un de l’altra), no som ningú per canviar-ho.

Però és clar que hem canviar alguna cosa, altrament —i més enllà de reproduir tòpics en les generacions successives— els programes d’intel·ligència artificial acabaran carregant amb tots els nostres prejudicis lingüístics i tindrem robots que replicaran tots els nostres estereotips només perquè hem sigut maldestres en la cura de la llengua escrita. Mai partidaris i detractors del llenguatge no sexista han mirat de treballar plegats, i tanmateix seria aventurat dir que als primers els importa poc maltractar la llengua i els segons són ben partidaris del sexisme en el llenguatge. El que no podem fer, tampoc, és estendre les duplicacions inútils perquè llavors aquests mateixos robots seran ridículs.