El tempteig i la tria

Cadascú té el seu ideal de perfecció. Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof acadèmic, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang”. Això deia, no sense ironia, Joan Fuster, de la mort del qual es compleixen enguany vint-i-cinc anys. Fuster començà sent poeta, un bon poeta, però ho deixà córrer; intentà la narració curta i la novel·la, però, si ens atenem al seu propi criteri, que el feu destruir aquests intents, no se’n va sortir; ignore fins a quin punt ficà el nas en els camps de la dramatúrgia i de la filosofia, només en coneixem la condició d’agut lector i comentarista d’aquestes disciplines. Quin fou, doncs, el camí que va emprendre? La literatura d’idees, l’assaig en un sentit ampli, originari, a la manera de Montaigne. El que ell anomena “tebeos per a intel·lectuals”. Un assaig de distàncies curtes, incisiu, antidogmàtic, dialèctic, escrit en un estil exquisit però en un to parlat, ple de signes d’interrogació i de punts suspensius, talment una partida d’escacs amb el lector. I encara com, va fer aquesta tria! L’encertà de ple, i d’ací ve el seu èxit, i la seua vigència.

El tempteig de Fuster, la seua tria, em fan pensar en mi mateix i en molts dels individus que conec. És tan fàcil veure com els altres s’equivoquen! Tots coneixem algun poeta o algun assagista de talent que s’entesta a escriure novel·la quan li manca, de manera ostensible, el do de la narració. I el mateix podem dir de narradors que fan poesia o assaig amb els peus. Absència d’autocrítica? Ceguesa davant un mateix? Manca d’amics sincers que li òbriguen els ulls? Que nociu arriba a ser perseguir l’elogi i fugir de la crítica. Qui fuig de la crítica fuig de si mateix, i se submergeix en un mar mediocre.

D’energies i de temps perduts, n’hi ha un fum. Quant de paper balafiat, quants prestatges plens de llibres estèrils! I el pitjor de tot, la desil·lusió de l’autor, la paranoia d’imaginar que els lectors li fan el buit. De què serveix tindre cultura, ser lúcidament crític amb els papers dels altres, si un és cec als seus? La vida, massa curta, a penes permet algun canvi de direcció. Un pot temptejar de jove, provar distints camins i, un dia, per convicció, o perquè l’entorn et sacseja i t’aclareix les idees, escollir-ne un. Resulta patètic passar-se tota la vida en un permanent tempteig juvenil, o, pitjor encara, trencant-se les banyes contra un mur. No és insòlit, això. El món està ple de trajectòries erràtiques, de nàufrags perduts dins d’un atzucac.

Quina llàstima, si Fuster no haguera advertit els seus límits, si s’haguera obstinat a ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria, un filòsof acadèmic! Hauríem perdut un extraordinari escriptor de “tebeos per a intel·lectuals”, potser els més lúcids i divertits que s’han escrit mai en la nostra llengua.