“Verratti m’ha dit que al Camp Nou no veus mai la pilota”

Durant el sorteig de quarts de la Champions, Leonardo Bonucci (Viterbo, Itàlia; 29 anys) era en una sala diferent de la resta dels jugadors de la Juve. Minuts més tard, es va apropar al grup. “Va, nois, ha sortit el Barça. Anem a entrenar”, va deixar anar mentre els seus companys se'l miraven atònits. La seva televisió emetia amb retard, i Bonucci reia de valent. “Podia haver sortit un sorteig millor, però això és la Champions”, valora el central a la ciutat esportiva bianconera.

Pregunta. És dels pocs que a Itàlia intenta treure la pilota jugant-la. Se sent diferent?

Resposta. Aquí tots em defineixen com un migcampista que està temporalment en la defensa per la meva manera de jugar, d'interpretar el futbol. Sempre he estat així i sempre ho seré, encara que de vegades es doni un futbol massa horitzontal. El fet de tenir la pilota i jugar-la et dona seguretat i la possibilitat de defensar més amunt, encara que també assumeixis riscos.

P. S'ho passa millor robant una pilota o fent una bona passada?

R. Amb els anys he madurat. Al principi, m'agradava fer la passada, una de definitiva. Fins i tot m'encantava ser una solució en els metres finals. Però com a central de la Juve, on la fase defensiva és importantíssima, he millorat les meves habilitats defensives i si ara faig una intervenció resolutiva que evita un gol em genera la mateixa satisfacció. Amb Allegri alternem les jugades de futbol directe amb passades curtes, on apareix la meva responsabilitat i soc feliç.

P. Han variat les seves responsabilitats amb el canvi de sistema de Conte (3-5-2) a l'actual d'Allegri (4-2-3-1)?

R. Sí, és clar. Amb la pilota als peus és més perillós, perquè si falles una passada has de defensar ràpid i sense cometre errors, cosa que amb tres centrals era més fàcil de poder contrarestar. Però amb tres al darrere, encara que la gent pensi el contrari, era molt més habitual l'un contra un i teníem espais més llargs a l'esquena, a vegades de fins a 50 metres. Es donaven situacions més crítiques.

Hem madurat en la gestió de la pilota, sabem quan hem d’atacar i quan no ho hem de fer

P. Situacions a les quals pot portar-lo la davantera del Barça...

R. Els números parlen per si sols. Jo he tingut la sort, o la mala sort, de trobar-me'ls a la final de la Champions del 2015. I hem estat valents a contenir-los fins a cert punt. Però és que els tres [Messi, Luis Suárez i Neymar] es troben entre els 10 millors jugadors del món, com Higuaín i Dybala. Són impredictibles i tenen tant de talent... Cal treure'ls els espais.

P. Messi, en el 3-4-3, juga més d'extrem que no pas de davanter…

R. Bah!, tant se val que estigui 10 metres més enrere perquè et pot sorprendre en qualsevol moment. I Neymar, mira la cursa de 60 metres que va fer l'altre dia amb el Brasil [contra el Paraguai].

P. Vostè ballarà amb Suárez…

R. És un jugador que no para de lluitar i que ho utilitza tot en el seu propi benefici: la mala bava, l'astúcia i el físic. Però això no treu que nosaltres també pensem que som forts, que tenim jugadors importants i molta experiència en l'àmbit internacional. Com en la defensa.

P. Quina defensa és millor, la seva o la del Barça?

R. Per mi, la nostra defensa és millor. Fa molts anys que juguem junts i hem demostrat de tot el que som capaços amb aquest equip i també amb Itàlia, on som titulars. I en un torneig on val tant el gol fora de casa, tens avantatge si no n'encaixes. Però al final, es tracta de tenir personalitat amb la pilota i sacrifici sense.

P. Parlava de la final de Berlín, és millor aquest Barça o aquell?

R. Fa tres anys que tenen el mateix entrenador i això ajuda. Neymar ha fet un gran salt de qualitat, també Mascherano suma dos anys més en la defensa, Rakitic ha madurat… Però crec que avui dia estan un pèl per sota que el 2015. Per mi, el Bayern és més fort i estic segur que mai patiria una situació com la del PSG al Camp Nou.

P. I la Juve és millor o pitjor?

R. La nostra línia de mitjos era Marchisio, Vidal, Pirlo i Pogba… Van donar tant en la final que per un moment vam aconseguir imposar-nos. Ara és diferent, amb altres jugadors, però hem madurat en la gestió de la pilota i hem entès quan cal defensar o atacar.

La nostra defensa és millor que la del Barça. Fa molts anys que juguem junts

P. Vostè no ha jugat mai al Camp Nou, oi?

R. Mai. L'altre dia, parlant amb Verratti, em va dir que allà no veus mai la pilota i que no es pot pressionar perquè el camp és enorme. Jo em conec de memòria com juguen per les vegades que els he vist.

P. Dona la sensació que li agrada molt el futbol, és així?

R. És clar! Visc del futbol, de la pilota. De tant en tant la meva dona m'insulta perquè les poques vegades que soc a casa engego la tele a veure quin partit fan. Però és que el futbol, després de la salut, és el primer que hi ha en la meva vida. Era el meu somni de nen i és el que em permet ser conegut i reconegut, ser important per a una afició i un club. No sé què faré sense el futbol… Potser em faré entrenador. Si és així, com més partits miri, més n'aprendré.

P. El seu fill Matteo va tenir una malaltia greu [mai es va fer pública la patologia]...

R. Vaig estar tres o quatre mesos sense tenir el cap a lloc. I el cap és el que mou les cames. Fins a 15 dies després de l'operació, quan es va començar a veure una evolució, no m'interessava venir a entrenar-me ni res del futbol. Sempre he odiat ser en un hospital, fins i tot quan era petit intentava evitar-ho. Però aquells dies no es podia evitar i no podia estar tranquil, serè. El Matteo ja està bé i la nostra família està més unida. Aquest matí, ell dormia al meu llit i quan s'ha despertat amb un somriure, com cada dia, t'adones que aquesta és la millor victòria.

P. Va voler deixar el futbol?

R. Sí. No era la meva prioritat. Veus el teu fill amb tant per viure, et fa tantes preguntes i et qüestiona el perquè del que li passa… I no tenia respostes! Les prioritats canvien. Ara em dic que tinc sort. Tot el que he fet ha estat amb el cor.