Una mort impune

Quina sincronia! La mateixa setmana en què calia posar punt i final —en acatament de la liquidació concursal dictada per un jutge— a la gairebé centenària història d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), arribava a les llibreries l'última obra de qui va ser durant tres dècades el totpoderós líder de l'avui extinta formació política, Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta d'un volum editat per ED Libros sota el títol –molt pertinent per a un democristià– d'Un pa com unes hòsties.

El llibre conté tot just 25 pàgines inèdites, repartides entre pròleg i epíleg; la resta és una selecció, un raccourci de les cartes web setmanals que l'autor va escriure entre el gener del 2012 i el gener del 2016 per instruir els militants d'Unió. La modèstia no ha estat mai el fort de Duran, de manera que sosté tot confiat que “el temps em donarà la raó”, reitera la seva falsa equidistància entre l'independentisme català i l'immobilisme espanyol i ens ofereix l'oportunitat de rememorar els esforços —tan desesperats com estèrils— que va desplegar per preservar un espai electoral propi en els comicis de setembre i desembre del 2015. Encara que ell ja no ho faci constar, la resposta ciutadana va ser del 2,51% i l'1,74% dels vots, respectivament.

Però, com tot llibre que es fa valer, Un pa com unes hòsties (que el seu autor qualifica de tot un “acte de justícia amb la realitat”) suscita més preguntes que no pas respostes. Per exemple: si Duran considerava inviable la independència des de principis del 2012, o des de sempre; si ja no va assistir a la Via Catalana del 2013 i va defensar a partir de llavors una tercera via explícitament alternativa a la secessió; si la seva actitud el 9-N (votar sí-no) va ser diferent del sí-sí convergent en un tema tan crucial, per què va esperar fins després de les municipals de maig del 2015 per consumar un divorci inevitable? Per què no va provar sort política en solitari dos o tres anys abans? Al meu parer, només hi ha una resposta: per acabar d'escurar el plat d'una aliança que li havia resultat tan rendible i extreure'n encara, gairebé in articulo mortis, alguns centenars de càrrecs institucionals més.

El recent revival mediàtic de Duran i Lleida, no obstant això, no s'ha limitat a la promoció del llibre. El passat 30 de març, i arran de l'extinció d'UDC, publicava a La Vanguardia l'article "A reveure, Unió!", en el qual, a més de tristesa pel desenllaç i gratitud cap als qui han sostingut la sigla fins al final, expressava la seva fe en la vigència dels ideals d'Unió. Un text impecable..., si el signant hagués estat un militant de base abnegat o un quadre comarcal d'aquest partit tan veterà; però una escandalosa elusió de responsabilitats polítiques i personals, quan el seu autor va ser des del 1987 fins al 2016 l'omnímode capità de la nau democristiana.

Perquè, contra el que sosté la versió oficial del duranisme pòstum, les causes de la liquidació d'Unió no van ser l'escissió i la pèrdua de la presència parlamentària del 2015, sinó un deute de 22,4 milions d'euros. I aquest deute, lluny d'haver-lo generat les dues modestes campanyes electorals d'aquella tardor, s'havia anat acumulant des de feia lustres a causa que, sota la batuta de Duran, el partit va viure molt de temps molt per sobre de les seves possibilitats i de les seves dimensions reals. A un gran líder li corresponia un gran partit i, si no existia, calia inventar-se'l.

Per començar, Duran i els seus van inflar fins a la hipèrbole la xifra de militants; el 2005 se n'atribuïen “poc més de 20.000”, quan a l'hora de la veritat, davant la crucial consulta interna de juny del 2015, van resultar ser menys de 2.700. La pugna amb CDC, l'obsessió per no ser el “germà petit” de la federació, exigia també locals sumptuosos –alguns encara recordem aquell espectacular dúplex de la travessera de Gràcia prop de Francesc Macià...– i, quan l'esclat dels casos Treball o Turisme va tallar determinades fonts de finançament, no va quedar més remei que endeutar-se cada vegada més.

Aquesta és la llosa que ha enfonsat UDC, i que Duran i Lleida ignora donant la culpa al procés independentista. Però no cal desesperar-se: el d'Alcampell està escrivint les seves memòries; potser aquí serà més autocrític.