Los Manolos pugen a l’escenari 25 anys després dels Jocs Olímpics

Tenia veu de paio imponent. D'aquells que només obrir la boca fan tremolar. Era Constantino Romero, potser l'actor de doblatge més important d'Espanya. Va posar la veu a Clint Eastwood i a Arnold Schwarzenegger. Com tots els actius del país, va ser mobilitzat per treballar als Jocs Olímpics de Barcelona'92. Romero va ser l'encarregat de posar veu a les cerimònies. Los Manolos eren llavors una formació que feia només uns mesos que havia conegut l'èxit gràcies a versionar cançons en format rumba. La seva peculiar imatge, imitant la moda dels setanta, amb pantalons de pota d'elefant, ulleres de sol de mirall i patilles a l'estilo Curro Jiménez garantia el somriure dels espectadors. Al seu costat, l'inconfusible Peret, en l'època que cantava amb perruquí, i els Amaya posaven la cirereta a la cerimònia de clausura dels Jocs. Els rumbers van trigar mig segon a aixecar els ànims d'uns esportistes que necessitaven molt poc per passar-s'ho bé.

Els atletes van fer una conga i, sense que ningú els ho impedís, van envair l'escenari. Sonava Gitana Hechicera mentre els esportistes olímpics saltaven sobre una estructura que no estava preparada per aguantar tant de pes. Mig món estava pendent d'aquella Barcelona olímpica. La imatge de la ciutat podria haver caigut per terra si l'escenari s'hagués enfonsat i s'hagués retransmès en directe una tragèdia. Romero va respirar fondo i va pronunciar, com només ell sabia fer-ho, una frase que ha quedat gravada a foc per a tota una generació: “Atletes, baixeu de l'escenari”.

Ja han passat 25 anys i, de fet, la formació original dels Manolos, composat per una desena de nanos de barri es va dissoldre uns mesos més tard. Ara, amb un quart de segle més a l'esquena, la banda ha decidit tornar amb un nou disc i una gira que busca la complicitat amb aquell moment històric. El nou disc ha estat batejat amb el nom de Manolos, suban al escenario.

“Per a la cerimònia de clausura havíem fet cinc assajos. Tot estava mil·limetrat, però ningú va pensar que els atletes pujarien a l'escenari. A mi, em va agafar el riure”, recorda Andreu Hernández, un dels integrants de Los Manolos. “En el moment, cap de nosaltres pensàvem que aquell mandat de Constantino Romero arribaria a tenir tanta transcendència”, confessa Josep Gómez. “Els esportistes anaven molt desfasats i podria haver passat una desgràcia. Peret va ser ràpid i ens va ordenar que pugéssim a la graderia de ciment, que si passava alguna cosa, que caiguessin ells”, somriu Rogeli Herrero. “L'heroi de la nit va ser el regidor anònim que va enviar aquelles persones vestides de ninot a pujar a l'escenari per fer-ne fora els atletes”, sentencia Hernández.

Reconeixen que aquella actuació va ser la més important de la seva carrera musical i això que era un playback molt evident. “És curiós, perquè el públic es pensava que cantàvem Amics per sempre, però no va ser així. La vam cantar en directe en la clausura dels Jocs Paralímpics”, revela Herrero. Segons el cantant, “als Jocs hi hauria d'haver actuat el Gato Pérez, però va morir el 1990. Els Gipsy Kings no van voler venir i l'Ajuntament de Barcelona va apostar per un cavall guanyador, sabien que el públic ens acceptava i ens estimava”.

La història de Los Manolos va començar a finals del 1989. “Érem deu col·legues del barri que tocàvem rumba a Hostafrancs, Sants, les Corts…”, recorda. “Llavors tothom anava de modern i nosaltres reivindicàvem el nostre estil de barri, ens guarníem com si fos diumenge amb roba de tergal i tot el que trobàvem per casa”, somriu. “En un carnestoltes vam anar tots així vestits al Liceu de Sants, un bar on al final vam fer que ballessin tots els clients”, recorda Gómez.

Molt pocs artistes apostaven llavors per la rumba. “Peret s'havia apartat i estava llavors dedicat al culte, el Gato Pérez en una de les seves oscil·lacions fent rumba més elitista…”, repassa Herrero. “Va ser gairebé de pel·lícula”, interromp Ramon Grau, “Un dia estàvem tocant i un paio ens va sentir, ens va dir que tenia un local, el Diámetro, i ens va demanar si podíem anar allà a tocar. No ens ho hauríem imaginat mai, la rumba era una cosa que fèiem per passar-nos-ho bé entre nosaltres”, confessa.

Aviat van provar sort “a la Meca”, a Madrid. “Vam anar al local del germà del Gran Wyoming, Seju Montsó, i li vam demanar de tocar allà. Ens va dir que li ensenyéssim una maqueta. Només teníem fotos. L'hi vam ensenyar, va veure la pinta que fèiem i ens va programar un dia sense haver-nos escoltat”, riu Hernández. “Vam aconseguir el contrari del que ens proposàvem. La modernitat de Barcelona, la de Mariscal i companyia, ens va acollir amb els braços oberts. Era l'època en què tot eren grups petits amb una noia cantant. Nosaltres érem deu tios a l'escenari”, recorda Herrero.

Gràcies al primer concert ens en van sortir d'altres. “Vam anar a Madrid un divendres i un dissabte i dimarts ja ens tornaven a trucar. Feia més de deu anys que pagàvem els nostres discos amb altres grups, havíem fet moltes coses sense cap resultat i ara amb Los Manolos tot anava rodat”, assegura Gómez.

Los Manolos van portar Amics per sempre fins a Cancún, Londres i París. Van batre molts rècords, “vam arribar a actuar davant de 90.000 persones en unes festes de la Mercè al Sot del Migdia”, recorda Hernández. I, de la nit al dia, el grup es va desfer. “No conec cap empresa, organització, col·lectiu o partit polític sense jerarquies integrat per deu persones i que tots manin”, apunta Grau. “A més, a la carretera érem 27”, puntualitza Gómez. Van aparèixer les picabaralles i van ser incapaços de trobar un camí comú. “Uns vam muntar una productora, d'altres, un altre grup, uns altres van seguir tocant…”, repassa Gómez. Herrero també assegura que la discogràfica, BMG, no estava per la feina. “No volien un grup tan gran. Quan vam gravar el primer disc ens van dir que si en veníem 10.000 en faríem un segon. N'havíem venut 50.000 quan vam rodar un videoclip a correcuita”.

Han passat 23 anys des de l'última actuació del grup amb tots els seus integrants i ara publiquen Manolos, suban al escenario. Una revisió de les seves cançons més populars amb dues cançons inèdites. Quatre productors han intervingut en la gravació, que ha comptat amb col·laboracions de luxe, com Victoria Abril, Delincuentes, Ojos de Brujo, Manel Fuentes o El Sevilla, entre d'altres. Però potser la col·laboració que més il·lusió els ha fet és la de Peret. “Vam gravar La noche del hawaiano amb Peret molt malalt. Ell sempre ens va donar suport, ens va respectar i aquesta va ser l'última col·laboració que va fer”, destaca Herrero.

Entre ells discuteixen si el món musical era molt millor fa 25 anys o ara. “Els grups que comencen ara ho tenen millor, però ara produccions com Queen o Michael Jackson serien impossibles”, lamenta Grau. Tenen contractades una desena d'actuacions, la majoria a Catalunya, i estan desitjant tornar a la carretera. “No tenim predileccions, volem actuar en festes, que la gent s'ho passi bé i que somriguin”, confia Gómez.

Vuit dels deu integrants estan preparats per saltar als escenaris. “En aquesta nova etapa trobarem molt a faltar Carlos Lordán, que va morir en un tràgic accident, i Rafa Soriano, que viu lluny d'aquí”, remarca Toni Pelegrín.

Han passat 25 anys del somni olímpic. La veu de Constantino Romero es va apagar el maig del 2013. Un any més tard, Peret moria després d'una llarga malaltia. Los Manolos, supervivents d'aquell moment olímpic històric, pugen ara a l'escenari disposats a portar la rumba a tot arreu on “vulguin alegria”.