Aires preelectorals

Mentre la política catalana gira obsessivament entorn de l’eix del referèndum impossible, els partits van prenent posicions per a una eventual convocatòria electoral. Els dos components de Junts pel Sí, la coalició independentista guanyadora de les últimes eleccions al Parlament, han anunciat que no volen presentar-se de nou units a les eleccions. Tots dos necessiten marcar perfil propi perquè l’electorat pugui distingir les diferències entre ells. El Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) ha de comprovar a les urnes si els republicans han aconseguit l’hegemonia en l’espai que antany senyorejava Convergència. Però, a més, la seva direcció desitja també subratllar el component ideològic i polític liberal pel qual s’han decantat els successors de Jordi Pujol. El liberalisme era un dels components de Convergència. Ara és l’únic.

Però hi ha altres conservadors i liberals que aspiren a expandir-se en segments de l’electorat inaccessibles per a ells en l’etapa anterior a l’excitació de la febre independentista que agita Catalunya. El PP i Ciutadans aspiren a aconseguir els vots, d’almenys, una part dels electors que durant dècades van donar suport a CiU. Per això insisteixen a presentar el Govern de Puigdemont i Junts pel Sí com una coalició lliurada a l’extrema esquerra de la CUP. Per això el president Mariano Rajoy desempolsa expedients d’obres públiques paralitzats durant anys per presentar-se ara a Barcelona com el repartidor benvolent de partides pressupostàries. Per això Inés Arrimadas intenta llimar l’anticatalanisme d’un partit nascut precisament per combatre el catalanisme per molt que l’obstinació obligui a contorsions inversemblants.

Esquerra Republicana (ERC) també té la necessitat de redefinir la seva posició i probablement les seves polítiques. Després de les seves anades i vingudes, primer amb CiU durant dècades, després amb les esquerres en l’etapa Maragall-Montilla i finalment amb el PDECat, ja no se sap gaire bé què representa el catòlic Oriol Junqueras en el que va ser el partit dels maçons. Quina part de l’esquerra li queda en un escenari en el qual la CUP exerceix el radicalisme independentista; en el qual els socialistes defensen el seu bagatge de reformisme light, i en el qual la reagrupació dels perdedors de la crisi econòmica ha il·luminat, amb l’impuls d’Iniciativa-Verds i Podem, una confluència capaç de guanyar les dues últimes eleccions legislatives i l’alcaldia de Barcelona?

La conversió de la confluència d’esquerres en un nou partit entorn del lideratge d’Ada Colau ha ofert en les últimes setmanes alguns aclariments interessants. Entre els impulsors d’aquest procés es va estendre el pànic davant l’intent del líder de l’organització catalana de Podem, Albano Dante Fachin, d’erigir-se en element definidor de la confluència i imposar-li les seves condicions, sobretot les relatives a la distribució del poder intern. Però va resultar que no, que en tot bon partit d’àmbit espanyol l’última paraula és a Madrid i Pablo Iglesias va tallar en sec les pretensions de Fachin. Això va permetre veure qui mana en el Podem català.

Un aclariment d’aquest tipus és el que s’ha produït també en el PSC. El partit de Miquel Iceta ha negociat amb la direcció provisional del PSOE una interpretació del Protocol d’Unitat que regeix entre tots dos partits des del 1978. El resultat de la negociació ha estat que la direcció del PSOE serà consultada sobre les aliances del PSC en l’àmbit de la política catalana. Es tracta d’un avenç del PSOE en l’espai del PSC, al qual fins ara no tenia accés. En la memòria dels barons del PSOE es guarda la malvolença contra el PSC de Maragall i Montilla per haver format el 2003 amb ERC i Iniciativa el primer govern català d’esquerres des de la Segona República.

La reedició el 2006 de l’aliança del PSC amb un partit independentista va ser utilitzada pel PP contra el PSOE en la resta d’Espanya com si fos un delicte de lesa pàtria. Els barons del PSOE es van veure en un compromís i aquest va ser el moment en què es va iniciar el declivi electoral del PSOE. La gestió de la crisi econòmica el va aprofundir fins a cotes inèdites i Pérez Rubalcaba va pagar els plats trencats el 2011. El no dels diputats del PSC a la recent investidura de Rajoy com a president ha proporcionat ara al PSOE l’ocasió per exigir al PSC tenir veu i vot en la seva política d’aliances. Van obtenir veu, que no tenien, però no el vot, segons Iceta.