Els dilemes de tancar la Model

Als afores de Dublín s’alça la Kilmainham Gaol, una presó monumental bastida el 1762 i reformada al segle XX per allotjar els protagonistes de les lluites per la independència. Va tancar quan Irlanda va esdevenir un Estat i el 1960 va obrir com a memorial, a més a més de servir de plató a algunes grans pel·lícules testimonials. En el nom del pare és la primera que et ve al cap quan entres en el pati cobert, tan blanc, flanquejat de cel·les repartides en diversos pisos. Els cubicles tenen a la porta la placa de l’heroi que el va ocupar i alguns estan decorats amb pintures religioses i naïfs a la manera de la capella gitana d’Helios Gómez a la Model. La visita colpeix. Són espais de patiment. Alguna cosa viva continua tancada entre aquests murs.

El primer que plantegen la Model o Kilmainham és el problema de la perifèria. L’esquerra de l’Eixample, al 1900, era terra de ningú i per això se li van donar equipaments com l’escorxador i la presó. Avui vas a Kilmainham en tramvia, però continua desconnectada del centre de la ciutat, i nosaltres enviem la Model a la Zona Franca. Totes les ciutats ubiquen els seus nimby als afores, com si això no castigués el futur d’una zona concreta: pensem en la desembocadura del Besòs, amb els seus artefactes energètics, o aquesta línia de mar de Sant Adrià encara colonitzada per naus industrials obsoletes. Precisament el Fòrum va reivindicar amb orgull que Barcelona assumia la depuradora i la integrava en el seu barri emergent i discutible. Per això resulta curiós que un Ajuntament que vol ser de ruptura insisteixi a posar la presó on no es vegi, on el conflicte que entranya no molesti, igual que els seus antecessors. La Zona Franca, que a poc a poc va canviant de nom per donar pas a barris en vies de consolidació, no va tenir ocasió d’opinar: no sabem cap a on volien créixer, o com. Allò que se’ns diu és que s’ha canviat l’ús d’uns terrenys industrials, sense gent.

El segon dilema és si una ciutat amb grans necessitats ha d’afrontar la inversió descomunal del trasllat de la Model. Ja sé que entre Ajuntament i Generalitat han permutat parcel·les i edificis com per art de màgia per presentar un resultat pressupostari zero, però tot i que així fos –les permutes les carrega el diable—la despesa d’adequar la Model serà elevada. És obvi que l’Esquerra de l’Eixample mereix tanta atenció com qualsevol, no seré jo qui digui que els barris de classe mitjana poden passar amb allò que tenen: visc a les Corts i sé de què parlo. Però la Model feia molts anys que estava encallada. És clar que al final serà molt més espectacular i tangible el canvi del carrer d'Entença que qualsevol fita del Pla de Barris, i això també pesa sobre les prioritats. Tothom passa davant de la Model, però molta gent no ha anat mai al barri del Besòs.

Queda encara un altre tema difícil: què s’ha de preservar, exactament? La Model és un edifici lleig, antipàtic, governamental, repressiu. Però està podrit d’història, i no només d’antifranquisme. O oblidem la lluita dels presos comuns de la COPEL enfilats a la teulada, ara que un pobre desgraciat ha tornat a fer-ho per proclamar que la seva vida és una merda? Hi ha hagut més presos comuns que no pas polítics, a la Model, però aposto que s’imposarà l’hegemonia de la memòria dogmàtica. Continuem. És obvi que s’ha de guardar la galeria central, l’invent del panòptic, i sens dubte algun dels braços, aquells passadissos reixats. Però, més? No és ni l’estructura ni la textura per transformar-se en un institut o una guarderia o una residència. A baix les muralles.

Hi haurà acord –qui està titulat per opinar-hi?—i això presenta l’últim dilema. La llista d’equipaments que es va plantejar fa vint anys pot haver caducat, no perquè la ciutat hagi canviat, sinó perquè s’han modificat les nostres expectatives sobre la ciutat. Li demanem unes altres coses. En definitiva, la Model planteja tots els interrogants que obre el fet senzill de fer ciutat: centre-perifèria, memòria, futur, espai públic, participació. Sincerament, jo no veig que el debat s’estigui produint –o propiciant—fora dels diaris. Serà un altre procés de participació nominal, sense eficàcia ni sinceritat? La Model hauria de ser un model de transformació i té l'aspecte d’acabar sent una solució per decret. I amb medalles.

 Patricia Gabancho és escriptora.