L’aqüeducte Arrimadas

Inés Arrimadas arribarà aviat als esculls del dilema que a Ciutadans de Catalunya pot marcar una divisòria entre el present i el futur, amb les tensions de naturalesa diversa que s’esplaiaran en el pròxim debat congressual. S’ha d’atenir Ciutadans de manera estricta a la seva entitat fundacional o més li val alhora ampliar els seus caladors? Encarrilar la semàntica política d’aquest debat pot ser fonamental perquè, si es propugna de manera consistent i clara, el partit aconsegueixi minvar les tensions internes i marcar-se objectius.

Factors de molt pes es van sumar perquè Ciutadans emergís com a partit i ara sigui al Parlament de Catalunya el principal partit de l’oposició. Des del nacionalisme ja explícitament secessionista, les acusacions de neofalangisme o lerrouxisme han estat tan intenses com mancades d’argumentació, mentre a Ciutadans se li negava espai mediàtic. Indubtablement, el partit té en els seus orígens un component reactiu, com era d’esperar en una societat en la qual mentre que el pujolisme s’endinsava en la seva hegemonia patrimonial, el PSC desconcertava per la seva submissió i acomplexaments. Ara ens trobem en una espècie de post-gairebé tot. En el menys dolent dels casos, postcatalanisme.

Amb l’enfonsament de Convergència i l’aparició d’una esquerra populista i antisistema —amb incompareixença del PPC—, el panorama polític de Catalunya s’ha quedat sense centre. Sense un centre capaç d’atreure els vots del pujolisme, molts històricament procedents de l’UCD d’Adolfo Suárez, el mapa polític de Catalunya és una anomalia desestabilitzadora. Segons sembla, aquí és on pretén incidir Inés Arrimadas, traçant un aqüeducte que no tergiversi els orígens de Ciutadans i alhora permeti expandir-ne els flancs per a una maniobra envoltant de captació del vot de centre que en aquests moments es troba perdut i que la metàstasi pútrida de la corrupció pot tant convocar a una altra tendència de vot com a abstenir-se de manera massiva.

Almenys a primera vista, els partidaris de concentrar-se en els principis fundacionals temen una desnaturalització que portaria a un abandonament de la voluntat inicial per entrar en sengles criptonacionalistes o criptoconvergents. En canvi, els que optarien per atreure les franges electorals de centre consideren que aquesta és l’oportunitat per convertir-se en l’eix d’un constitucionalisme d’amplada que arribés a ser una clara alternativa de govern. Totes dues actituds tenen les seves raons. L’aqüeducte d’Inés Arrimadas consistiria en què totes dues estratègies fossin compatibles i no antagòniques. Això és política de la bona. Ampliar els flancs no és renegar dels valors centrals si es fa bé però, com es fa?

Existeix un nucli conceptual que per a Ciutadans és irrenunciable: constitucionalisme, defensa del pluralisme crític, oposició a la immersió lingüística, Catalunya com a part d’Espanya, una Catalunya bilingüe, desarticulació de l’hegemonia del llenguatge nacionalista, resistència frontal a la fal·làcia de la “democràcia per sobre de la llei”.

A partir d’aquí, hi ha marge per remarcar aquest espai, des d’angles que no per ser diferents són contraposats. En paral·lel, també és cert que la redefinició de Ciutadans com a partit liberal davant dels que apostaven per la definició socialdemòcrata afegeix una complicació al traçat de l’aqüeducte. Existia la via amb accent de centrisme constitucional —de naturalitat autonomista—, però l’opció liberal ja sembla assumida estatutàriament.

Sigui com sigui, per a Arrimadas, el dilema marca l’estratègia de futur. La seva consistència semàntica seria imprescindible per definir noves prioritats complementàries i noves adhesions. És això el postcatalanisme? Aquesta és més aviat una de les peces del mecano, entre d’altres tantes. No es tracta de sol·licitar o d’assumir que blocs procedents de partits catalanistes se sumin a Ciutadans, sinó d’anar cap a una integració individualitzada i inclusiva de maneres d’entendre la vida pública de Catalunya. Seria un possible traçat de l’aqüeducte Arrimadas.

Si poguessin coexistir la fidelitat als orígens i una idea catalanista que es renovi i s’adeqüi, sense ser substituta del que va voler ser el partit d’Arrimadas, sinó un complement, una de les interconnexions del qual és la integritat constitucional i l’adaptació del catalanisme clàssic —possibilista, pactista i hispànic. A molt bona mesura, deixant a part els victimismes, la Constitució del 1978 satisfà de ple les aspiracions d’aquell catalanisme, fins al punt que perd la raó de ser com a bloc polític i agafa més alè centrista. No és una suma fàcil. És el que passa amb els aqüeductes.

Valentí Puig és escriptor.