No tot són sangries i barrets mexicans
El grup britànic The Beach mostra en el seu últim disc l’ambient i les tradicions de Barcelona durant la Mercè
La nova cançó que el cantautor britànic Ed Sheeran dedicava a Barcelona feia saltar la polèmica. Les seves al·lusions a tòpics com la sangria i la utilització de paraules com “mamacitas” donaven peu a la imatge més guiri i superficial de la ciutat. Aquesta, però, no és l'única percepció que s’emporten les onades de turistes britànics que envaeixen la ciutat. Trabucaires, castellers i correfocs són alguns dels protagonistes del nou videoclip de The Beach. El projecte, del també cantautor anglès George Morgan, posa color al seu últim treball, Bite my tongue, amb imatges gravades a Barcelona durant les festes de la Mercè de l’any passat.
La peça ha estat dirigida pel cineasta Tobias Ross-Southall i fa un recorregut per l’ambient festiu de la capital catalana i per espais icònics –però no tòpics– de la ciutat. El videoclip ens mostra un Morgan en un vagó de Rodalies per la costa del Garraf abans d’arribar a l’Estació de França, a Barcelona, una parella de joves en una vespa que fan onejar una senyera o un grup de nois amb monopatí baixant per Montjuïc i endinsant-se pels carrers del Born fins a la plaça del Rei.
No obstant això, les grans protagonistes són les tradicions. Els trabucaires de la plaça de Sant Jaume donen el tret de sortida a una bateria d’imatges que ens mostren la trobada de gegants i ens acosten als castellers, oferint unes perspectives realment espectaculars.
L’èxtasi del videoclip arriba amb els correfocs. Al cantautor britànic, que abans podíem veure amb la seva inseparable guitarra acostant-se a la multitud o en un dels miradors des d'on es pot apreciar la ciutat des de les alçades, el trobem enmig dels petards i dels diables. Morgan fins i tot s’atreveix a posar-se sota les espurnes i ballar al ritme de la percussió, completament integrat amb els residents, que també passen sota les flames.
Bite my tongue segueix al peu de la lletra la fórmula musical que caracteritza els treballs de The Beach: una base d’instruments acústics que inclou ritmes i influències electròniques i lletres senzilles però carregades d’emoció, completament cantables.
Una cançó amb un toc estival nostàlgic que és capaç de captar en imatges l’energia i la calidesa inherent a Barcelona sense haver de recórrer a la sangria i als barrets mexicans. Dos cantautors britànics, dues imatges de la ciutat.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
