La remuntada

Al Barça només li faltava una remuntada per passar a la història com l’equip de referència, i la catàstrofe de París li va donar l’oportunitat de fer-ho amb tota la grandesa possible al Camp Nou. Els blaugrana han estat els primers que superen un 4-0 a la Copa d’Europa. No s’havia vist mai una cosa igual, i així ho van entendre Thomas Tuchel, l’entrenador del Borussia Dortmund; el del City, Pep Guardiola; i comentaristes britànics de la vàlua de Gary Lineker, Steven Gerrard o l’exmadridista Michael Owen. Tots expressen la seva alegria pel gol de Sergi Roberto.

Hi va haver una explosió de joia generalitzada perquè a l’estadi va passar una cosa inèdita per més que hi hagi aficionats que encara recordin els gols del Manchester United a la final de la Copa d’Europa jugada contra el Bayern de Munic, o el triomf del Liverpool davant del Milan. La celebració va ser tan rotunda que un sismògraf va detectar un terratrèmol per segona vegada després del gol que Ronaldinho va fer al Sevilla la nit del gaspatxo organitzada per Laporta. Van ser set minuts inoblidables des que Neymar va marcar el 4-1 i Trapp va encaixar el 6-1.

La generació de Messi ha fet partits rodons, ha guanyat molts títols —els sis que hi havia en joc en una temporada—, ha aconseguit dos triplets i va sumar més de 100 punts en una Lliga. Al seu voltant s’ha creat la llegenda d’equip virtuós, com si jugués a una altra cosa, un futbol no convencional. La seva manera de fer i de ser, inspirada en la Masia i el bon mestissatge, aquest que permet ajuntar un jugador de barri com Messi i un de platja de la talla de Neymar, l’havien situat per sobre del bé i del mal, per al gust de molts rivals, representats en José Mourinho.

Aquesta manera de ser tan pròpia i artística va generar molts acudits, burles i comentaris diversos al voltant de la frase: “Guardiola pixa colònia”. La conya ha durat fins que el Barça ha derrotat el PSG amb el futbol que se suposava patrimoni de campions més tradicionals, com ara el Bayern o el Madrid. Mai el Barça de Messi havia jugat un partit tan èpic com el de dimecres al Camp Nou. És més: Messi va ser menys protagonista que mai, com va passar amb Iniesta. Els herois van ser futbolistes com Neymar, Ter Stegen o Sergi Roberto.

I no només va competir com acostumen a fer els que ja hi estan avesats, sinó que va protagonitzar una remuntada inèdita, la més gran de totes, la que empetiteix qualsevol de les anteriors, vinguin d’on vinguin, totes menors respecte a la del Camp Nou. Ningú simbolitza més bé aquest triomf que Luis Enrique, asturià irreductible que no es reconeix com a exmadridista i que ha fet fortuna amb un discurs molt planer, allunyat de qualsevol romanticisme, culer a granel, sense pertànyer a cap família, més pragmàtic que qualsevol dels seus antecessors al Camp Nou.

La remuntada difícilment s’hauria produït amb qualsevol altre entrenador que no fos Lucho. I així ho van entendre els jugadors, que es van posar de part seva després que es pogués interpretar que el criticaven pel 4-0 de París i es van encomanar de la seva determinació i confiança. La gent ja ha assumit que al juny se n’anirà després d’haver-ho donat tot pel Barça, sobretot la remuntada del 6-1. El Barça tanca d’aquesta manera el cercle i, amb tres títols pel mig, es disposa ara a competir per un altre repte insòlit: regenerar-se després d’haver evolucionat futbolísticament.

I això vol dir, entre d’altres coses, que Messi pugui delegar en Neymar sense que ningú discuteixi el seu regnat. L’actitud del brasiler al camp va ser tan bona com el lideratge de l’argentí, que va celebrar el triomf amb l’entrenador i l’afició, foll d’alegria perquè sabia que al seu currículum com a millor jugador del món li faltava una remuntada, la que no s’havia donat mai a la Champions. El Barça havia demostrat que si es posava la samarreta dels altres, i no la seva _tot i el seu 3-4-3 tan singular_, era capaç fins i tot de fer més gols que ells: 6-1.

Únic en la filigrana, empeltat del seu estil tan particular, el Barça ha demostrat que pot ser gloriós si juga també el futbol més comú quan es tracta de ser protagonista i fer història, com es va veure dimecres al Camp Nou.