“Escolto música catalana actual i em sembla poc valenta, banal”

Fa poques setmanes, un dels cantautors catalans més veterans i, al mateix temps, una de les veus més sòlides de la cançó, Joan Isaac, presentava el seu primer llibre de poesia amb un títol que no portava a enganys: Intimissimi (Llibres del Segle). Ara, encara enredat en la presentació del llibre en ciutats catalanes i balears, publica nou disc amb cançons originals i un títol suggeridor, Manual d’amor, que surt demà a la venda i dissabte es presentarà en directe a la sala Luz de Gas (21 hores), en el marc del BarnaSants. És el dinovè àlbum d’Isaac (nom artístic de Joan Vilaplana, Esplugues de Llobregat 1953). “El títol està inspirat en una pel·lícula italiana, Manuale d’amore, diverses històries sense connexió aparent encara que, al final, tot té sentit”, comenta.

Pregunta. És un disc d’amor?

Resposta. Són cançons d’amor, però amor vist per una persona de 63 anys i tractat amb amplitud de mires, ja que per a mi el desamor forma part de l’amor. Parlen de situacions, de personatges, de coses que m’han passat o que em poden passar. És un disc molt intimista.

P. Autobiogràfic?

“La Xarxa ens ha dut a no relacionar-nos amb d’altres. Fregar la pell, sentir l’olor dels perfums..., això s’ha perdut

R. Hi ha molta autobiografia. Escriure és un mètode de treure els dimonis que portes a dins. Hi ha gent que és molt pudorosa a l’hora d’explicar coses personals i uns altres som més suïcides, necessitem treure tot aquest batibull que tenim a dins.

P. El to autobiogràfic és una de les característiques de la cançó d’autor?

R. No necessàriament, però en tots els grans mestres hi ha sempre molta autobiografia perquè, en el fons, es tracta d’explicar les teves sensacions, i això sempre és autobiogràfic. I pot ser tan autobiogràfic del que ho escolta com del que ho canta. És molt reconfortant quan, després d’un concert, algú s’acosta i et diu que el que has expressat en una cançó, ell ho ha pensat deu mil vegades, però no ho ha sabut expressar i tu l’has ajudat.

P. És més fàcil connectar amb el públic amb sensacions pròpies o amb històries inventades?

R. Connectes amb la gent sobretot per l’emoció. Si alguna cosa diferencia la cançó d’autor o el cinema d’autor o el teatre d’autor d’altres disciplines, és l’emoció. Hi ha un grup de gent, dins el qual em considero, que no valora un fet artístic si no comporta emoció. La música que no m’emociona no m’interessa. Escolto música catalana actual i em sembla molt poc valenta, estereotipada, banal. La música s’ha banalitzat.

P. Potser tota la societat s’ha banalitzat...

R. Exacte: la societat està banalitzada i mediatitzada pels mitjans digitals, i nosaltres som a les trinxeres. M’agradaria tornar a la Barcelona de 1976, en què la gent tenia interès per les coses, anàvem al Zeleste, a cinemes d’art i assaig, hi havia l’Ocaña, la Rambla, Ventura Pons... Avui, passejant per la Rambla he sentit autèntica angoixa. M’han canviat la ciutat. I la revolució digital, que és la veritable revolució de la nostra època, en té molta culpa. La xarxa ha portat l’ésser humà a tancar-se cada vegada més a casa i a no relacionar-se amb d’altres. Fregar la pell, sentir l’olor dels perfums, tot això s’ha perdut. Igual que l’amor pels objectes, els llibres, els discos... L’altre dia, ordenant els discos, sentia un veritable plaer, gairebé orgàsmic, en tocar-los: aquelles històries, aquelles portades... Tocar tot allò té un sentit. Digitalment, la gent es baixa una cançó i ja està. S’ha perdut el concepte d’obra llarga i, sobretot, d’objecte a guardar, la col·lecció.

P. Com a artista, com l’afecten aquestes noves formes d’aconseguir i consumir música?

R. No ho sé. Jo faig un disc, el dono a la discogràfica i em van enviant unes xifres de vendes i descàrregues. No sé com funciona tot això, però el que sí que sé és que ara la meva música és a l’abast de molta més gent i es pot accedir a ella més fàcilment, en un moment en què les tendes de discos s’estan acabant. Malgrat això, crec que l’objecte com a tal, discos, llibres, segueix existint en la mentalitat de la gent. Si no, el mercat de Sant Antoni no existiria!

P. Cap a on apunta el futur de la música?

R. És complicat. Crec que passa per les actuacions en directe. Fins i tot el futur del disc passa pels concerts. On es venen més discos sempre és en finalitzar les actuacions. Si a la gent li ha agradat, sent la necessitat de emportar-s’ho a casa. El present és ja la música en viu i formats cada vegada més reduïts pel que fa a costos. Excepte els grans grups, la resta hem de treballar en llocs més petits, més propers, en els quals la gent et pugui tocar.

P. Tocant en petits locals és molt difícil guanyar-se la vida.

R. Actualment, guanyar-se la vida com a músic ja és molt difícil. Jo admiro la gent que va per la vida com a professional de la música. Per a un músic o un cantautor que hagi de mantenir una família, pagar una hipoteca, les despeses diàries... ha de ser complicadíssim. I no solament en la música, en l’art en general. I qui pensi el contrari està equivocat.

P. No poder dedicar-se al cent per cent a una activitat pot empobrir els resultats.

R. O tal vegada, a l’inrevés: et fa treballar d’una forma més artesanal, més rigorosa. En la música, com en qualsevol art, s’ha d’anar cada cop més a l’essencial.

P. Què és per a vostè l’essencial en la cançó?

R. Ser honest. Que el personatge Joan sigui el mateix personatge que l’artista. Jo admiro de debò l’artista humil que s’avergonyeix de ser-ho.

P. Durant gairebé tota la seva carrera ha compaginat la cançó amb la professió de farmacèutic... Ha estat una ajuda o un llast?

R. La farmàcia m’ha ajudat molt. Si no hagués estat farmacèutic no hauria pogut mantenir una família, viatjar... però no és només una qüestió econòmica: la convivència directa amb la gent del carrer, amb els veritables problemes de la gent, ha estat molt enriquidora, una font immensa d’idees per escriure cançons. És molt important que els artistes baixem al bar del costat a prendre un tallat, a llegir el diari, a escoltar històries... Jo, a Serrat, l’admiro perquè juga al futbolí, perquè cada diumenge va al camp del Barça. No es pot escriure una cançó com Temps era temps sense haver trepitjat el carrer, sense haver viscut tot allò. Un artista aïllat és una màquina de fer-se palles mentals. Has de sortir al carrer, tocar la gent, parlar amb ells.

P. Quan va començar, ser cantautor era un posicionament social i polític. Una de les seves cançons, A Margalida, es va convertir en un himne polític. Ha canviat el panorama?

R. Molt. Cantar en català era molt més que cantar en català. La cançó sortia d’una efervescència política important, encara significava la defensa de la cultura i de la llengua. I hi havia coses que eren pecat. Quan Serrat va cantar en castellà va haver-hi una divisió del país, tot era una mica talibà. Curiosament jo, que era un cantant intimista, vaig fer una cançó que va resultar una de les més polítiques d’aquest país, malgrat no utilitzar llenguatge polític. La cançó encara té vigència, les generacions joves encara la coneixen.

P. Escriuria ara una cançó com A Margalida?

R. Crec que sí, però sempre utilitzant el meu llenguatge. No faria mai una cançó pamfletària, però es pot escriure de moltes coses, parlar de moure’ns i agafar tots els cabrons i enterrar-los en el mar, com deia Paco Ibáñez, i que plogui a bots i barrals, com deia Pablo Guerrero, i ho netegi tot. Davant d’un món tan lleig com el que s’està creant, l’única sortida és la cultura, anar al cine, al teatre, escoltar música, llegir, escriure... És necessari fer bones cançons, productes culturals sòlids per sortir d’aquesta merda.

P. Acaba de publicar un llibre de poesia. En què es diferencia escriure poesia d’escriure una cançó?

R. En el meu cas, les cançons neixen d’un petit escrit sense estructura que després desenvolupo. Un cop vaig pensar que estaria bé conservar aquests escrits inicials. Així de simple. Últimament faig un espectacle on exploro aquest paral·lelisme combinant poemes amb cançons, i hi ha moltes coincidències, perquè el que escriu sempre soc jo. M’agrada crear, siguin poesies o cançons, no podria viure sense crear.