Per una llista negativa

En la qüestió catalana, per favor, posem-nos d'acord en allò que ni uns ni altres farem o deixarem de fer. Tot negociador professional sap que un acord negatiu és més fàcil d'aconseguir que un de positiu. Una llista negativa ens ajudaria a tots, ja que aconseguiria el suport de la immensa majoria de la població a Catalunya i a la resta de l'Estat.

El primer és no fer mal: una majoria aclaparant de ciutadans descartem l'horror d'un conflicte civil, que aquí (gairebé) ningú vol una altra guerra civil (alguns l'anomenen revolució). Proclamem llavors que, passi el que passi, ningú encendrà aquest foc. Els polítics del país haurien de conjurar-se a proclamar la primera entrada de la llista. Qui gosés faltar, volgués donar llargues o balbotegés vaguetats quedaria aïllat a l'instant. Després hi ha el conflicte econòmic. Discutim a manera, posem passió, pressió i urgència en el debat, però no agreugem els tres problemes econòmics bàsics del país: atur, productivitat i pensions. A partir d'aquí, és factible pactar reformes positives, per exemple, en educació, però de moment ha de prevaler l'acord negatiu: en la teva pugna pel poder, pel càrrec, o pel teu nom en cent places, no ficaràs la mà en les coses de menjar, que ja està bé.

En tercer lloc hi ha el conflicte polític, el qual arriba al dret polític per antonomàsia, la Constitució Espanyola del 1978. Compulsiva, la discussió s'ha centrat sobre abstraccions primàries del poder: el poble, la sobirania, la nació, l'Estat i la seva Prefectura.

No obstant això, la llista negativa pot créixer gradualment, des de baix, des de les concrecions constitucionals que pocs posen en dubte. Així els drets fonamentals reconeguts per la Constitució vigent caben a la llista. Gairebé tots podem intentar aconseguir acords negatius sobre matèries tals com la llibertat d'expressió. Pocs rebutjaran una entrada que exclogui l'insult. O menys s'oposaran que els qui defensem el principi de llengua oficial única en un territori ens posem d'acord amb vostè, que prefereix la cooficialitat de diverses, en què mai perseguirem o sancionarem un particular per parlar-nos en la seva llengua d'elecció (ni tampoc la seva petita empresa, a la SL diguem, formada per un lampista, magrebí o equatorià, la seva dona i el seu fill), que no privaràs ningú de la seva veu. I així, d'un en un, dret a dret, fins a l'últim. De nou per exemple, vostè té perfecte dret a ser republicà, però no amenaci, per favor (“Foc al Borbó”). O tampoc hauria de cabre l'arremesa estatal dels qui creuen que les llibertats de manifestació i expressió exclouen els comportaments col·lectius coordinats pel govern, jurídicament irrellevants com a votació (com a referèndum simbòlic, per ser clars), però sentits com la profunda manifestació d'un anhel comunitari i compartit: no prohibiràs a la gent expressar pacíficament els seus objectius polítics.

La llista negativa haurà d'enriquir-se amb entrades que posessin el dret a l'objecció dels estralls de gent de bona fe i intel·ligència mitjana que creuen que qualsevol insensatesa, si és democràtica, treu del mig aquesta llei, aquest dret o aquell deure: “La sobirania municipal (sic) ens permet imposar-li una sanció de mig milió d'euros la segona vegada que infringeixi una ordenança”, “acatarem les ocurrències dels nostres càrrecs electes i de ningú més”, “en aquest barri està prohibit obrir una associació cultural”. Aquí la llista hauria d'incloure una entrada que digués alguna cosa així com que ningú se saltarà el mandat d'una llei fins que sigui derogada o substituïda per una altra millor, per ventura la nostra.

Una bona llista negativa està jerarquitzada i ha de ser gestionada: primer s'inclouen les coses que rebutja el noranta-cinc per cent de la gent. Després les que no accepten les dues terceres parts de la població. I, finalment, es deté quan arribem a aquelles que deixen de tenir una majoria clara, absoluta i estable, en contra seva.

I ha d'estar gestionada per un òrgan amb el suport de les majories de torn (no tot és democràtic en un règim ben construït, ho sento): si hi ha tres partits dominants i els tres discrepen sobre si primer és la nació, segon l'economia i tercer la societat, és perfectament possible que se succeeixin coalicions molt inestables per a cada política concreta. Per això es requereix un gestor al marge que eviti els cicles d'inestabilitat del poder: no construiràs una llista autogestionada. Ignoro què passarà a Catalunya i Espanya aquest any i d'aquí a tres o quatre, ningú ho sap. Però estic segur d'algunes coses que ningú desitja que passin. Exigeixin una llista.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.