“Per què riuen tant?”

Hi ha un dia, en ple hivern, que la fàbrica Honda es dedica a crear noves sinergies, a estrènyer la relació entre els diferents membres de la companyia i apropar els treballadors als que projecten la seva imatge pel món. Li diuen Honda thanks day, una mena de dia d'acció de gràcies a la japonesa en el qual acudeixen al Japó tots els pilots oficials de la marca, de totes les disciplines. És una jornada farcida d'actes, amb àpats amb senyors de vestit i corbata, signatures d'autògrafs i visites al veí circuit de Motegi, propietat de la fàbrica de l'ala daurada. Allà hi va tornar a ser, a finals del 2016, pocs dies abans de Nadal, Marc Márquez, flamant campió de MotoGP.

Aquell viatge, i d'altres realitzats des de la pretemporada i fins guanyar el títol, alliberat ja de tota la pressió acumulada en un any que va començar “ple de dubtes” –reconeix Emili Alzamora, representant del pilot–, dona nom al documental From Cervera to Tòquio, dirigit per Sergi Sendra, amb guió de Rubén Fernández –“ha fet un treball d'enginyeria periodística”, va dir el director, doncs la peça no té veu en off– i imatges exclusives i inèdites captades per Dídac Cristòfol. Produït per Dorna Sports, el documental s'ha estrenat al canal de Movistar + MotoGP (dial 58) aquest divendres 3 de març, a les 22.30. Aquest Honda thanks day dona sentit i serveix de fil conductor a una pel·lícula que, encara que òbviament explica l'any triomfal de l'esportista català –va guanyar el seu tercer campionat de MotoGP contra tot pronòstic–, és, sobretot, diferent i divertida i aprofundeix de manera magistral en la relació que es dona en equips com aquest del Mundial de motociclisme entre les cultures llatina i japonesa, tan diferents.

Les dificultats per entendre's entre els uns i els altres va marcar l'inici de curs de Márquez, que va patir més que mai amb una moto que en els anys anteriors havia marcat la diferència. “Els seus primers comentaris en pretemporada eren confusos per a nosaltres”, admet Takeo Yokoyama, director tècnic d'Honda. “Crec que es van confondre perquè els meus comentaris eren dolents, però els temps que sortien eren bons”, apunta el propi Márquez, vençut davant l'evidència. “Ens va perjudicar el caràcter del motor i no entendre la nova electrònica. Si portes Windows i et canvien a Macintosh, t'hi has d'adaptar”, indica Santi Hernández, l'enginyer de pista del pilot.

L'inici de temporada va ser dur. Márquez no somreia. “Recordo la seva cara de preocupació. I quan ell es preocupa és que la situació és per preocupar-se”, diu Carlos Liñán, el cap de mecànics. El corredor de Cervera va arribar a plantejar-se si havia fallat alguna cosa en la seva preparació. “Què he fet malament aquest hivern?’, em preguntava”. Però, a més de millores en un motor molt agressiu, faltava comunicació. El documental revela dos moments clau de la temporada. El primer es va produir al Qatar, durant els tests de pretemporada, pocs dies abans que arrenqués el Mundial. Dani Pedrosa, l'altre pilot oficial de l'HRC, va buscar Márquez. “Li vaig dir: ‘Hem de parlar”. Es van ajuntar amb Crutchlow, que també pilota una Honda, i es van reunir els tres amb Takeo en una oficina del circuit. Va ser una emboscada. I li van donar un ultimàtum. Necessitaven que el motor canviés. “Es van queixar un munt sobre el motor, deien que anava molt malament”, narra el japonès, que recorda amb angoixa la pressió a la qual el van sotmetre. Aquells dies Márquez va arribar a provar fins i tot el motor del 2015, però van optar per seguir amb el que havien desenvolupat per a aquest curs. “Tenia més potencial”, diu Hernández. Va ser un gabinet de crisi que va marcar l'esdevenir de la temporada. A partir de llavors calia concentrar-se a desenvolupar i millorar el nou motor.

“La frase més repetida durant l'any va ser, sens dubte, ‘necessitem més acceleració”, diu Márquez, que explica per què no va aconseguir despuntar fins a Montmeló, quan va experimentar una considerable millora. Després de la carrera, amb Hernández i Yokoyama, va celebrar una videoconferència amb un dels responsables de desenvolupament de la moto a la fàbrica al Japó, el que havia de solucionar els seus problemes: “Ja el 2015 m'havia queixat en dues o tres carreres del floating feeling, la sensació que perds el pneumàtic posterior; la moto derrapava molt. I em passava el mateix el 2016, no parava de queixar-me del floating feeling. Portàvem ja tres mesos de Mundial quan aquell enginyer em pregunta: ‘Marc, què és el floating feeling?’ No m'ho podia creure. Ara, cada vegada que els explico un problema els pregunto si saben de què estic parlant”.

“Ells sempre assenteixen. Tu parles, parles i ells fan que sí, que sí amb el cap. Els dius ‘necessito un xassís nou’, ells assenteixen; i penses, llest, ja està”, corrobora Pedrosa. Però no està. “Els japonesos assentim per fer veure que atenem a qui ens parla”, explica Kokubu Sant, màxim responsable del projecte de la RC213V. Tan diferents són els japonesos i els espanyols que integren l'equip de Márquez (amb un parell d'italians i un japonès, incorporat el curs passat), que Kokubu fins se sorprèn que ressonin les riallades al box del 93 en ple gran premi. “En el nostre lloc de treball nosaltres gairebé mai somriem. Els espanyols són diferents. Per què riuen tant?” I afegeix: “Un dia Santi Hernández em va dir: ‘Kokubu, somriu més. Des d'aquest dia alguna cosa està canviant a HRC. Anem a millor”.