El Marc Márquez més ambiciós, campió del món a Japó

El Márquez més ambiciós va reaparèixer a Motegi, a circuit propietat d'Honda, la fàbrica que es va enamorar d'ell fa tants anys que els principiants encara no podien debutar en un equip oficial. Però la casa japonesa té tant poder que el promotor del campionat va canviar la norma ad hoc perquè el noi pogués vestir-se amb els colors de Repsol i pujar a la moto pota negra des del primer dia. I així va ser. Va guanyar el Mundial aquell primer any, el de la seva estrena. I va repetir l'any següent, en una temporada amb un domini absolut de la moto i els circuits. Aquest diumenge, malgrat tot pronòstic, després d'una carambola impossible —deien els papers que havia de guanyar, que Rossi acabés 15è o pitjor, i que Lorenzo acabés fora del podi—, Marc Márquez va guanyar el seu tercer títol de MotoGP en el seu quart any en la categoria reina. I es converteix així en el tres vegades vencedor d'un Mundial més jove de la història del campionat.

Un rècord més que cau als peus d'aquest competidor insaciable, talentós i irreverent, que aquest any ha demostrat que també és capaç de córrer amb el cap, de donar per bo un segon i fins i tot un quart lloc quan les coses van mal dades o la moto, com era el cas, no respon com ell vol. És  l'únic pilot que ha puntuat en tots els grans premis. I fins i tot es va haver d'empassar un 13r lloc. Però no taca la seva taula ni un sol zero. I, no obstant això, quan més li va exigir el calendari, quan es va enfrontar a la seva primera bola de partit, aquest diumenge a Motegi, va sortir el llop amb pell de be, el campió que pot amb tot. Va guanyar la carrera en un traçat que mai ho havia fet amb una MotoGP; va vèncer quan uns altres esperaven d'ell que gestionés una prova difícil, amb una pesada càrrega psicològica, en la qual potser el millor seria assegurar un bon grapat de punts, i en un traçat en el qual se suposava que anava a patir més que els seus rivals. Però no va anar així.

Passa que, quan Márquez se sent còmode amb la seva Honda, no hi ha qui el convenci que ha de frenar. Si ho ha fet en més d'una ocasió aquest curs és perquè sap millor que ningú on hi ha els límits. Perquè els busca a cada entrenament. I els troba, de vegades: a la grava. Però l'últim test privat que va realitzar Honda, a Brno, just després de la carrera, va donar moltes claus per millorar una moto que tan difícil de manejar havia resultat per als seus pilots en la primera mitja part del campionat. Amb lleugeres millores va començar a sentir que la seva moto responia als seus cops de gas, sempre s'havia defensat bé en les frenades, ja no era tan brusca a la sortida de les corbes; i l'acceleració millorava molt poc a poc, especialment des que van incorporar les noves ales, molt més grans, a Aragó. Allò va començar a ser una altra cosa. L'exhibició d'aquest diumenge ho demostra. El seu RC213V és una moto totalment diferent d'aquella amb la que va començar l'any.

Així que, ja que el matalàs de 52 punts amb el qual va arribar a Japó li ho permetia, es va permetre el plaer d'accelerar. I accelerar. Volia guanyar la carrera. Per preparar-se el camí. I poder sentenciar el títol còmodament a Austràlia. Va passar que van succeir circumstàncies alienes que no s'esperava. En la seva escapada es va deixar pel camí els seus dos rivals: Valentino Rossi, que va caure a la setena volta, només, sense intervenir rival ni explicació millor que una pèrdua del pneumàtic davanter; i Jorge Lorenzo, que ho va fer, quan rodava en segona posició, quan faltaven cinc girs per al final, en unes condicions molt similars.

“Quan vaig veure a la pissarra que Lorenzo estava fora de la carrera vaig fer un desastre de tornada, em vaig equivocar en tres o quatre corbes i en alguna marxa”, concedia el nou campió del món uns minuts després de baixar de la moto, encara extasiat. Aquest és el seu cinquè títol mundial, ja que va guanyar un de 125cc i un altre de Moto2. I aquesta nit ho celebrarà a un karaoke de l'aeroport de Narita. Un clàssic. Ja ho va fer dos anys enrere.