Marc Márquez: “No sabia el que era la pressió fins a aquest any”

Diu que aquest és el Mundial que més ha perseguit. L'hi va dedicar a la seva àvia, la iaia Sole, que va morir aquest any, el diumenge del gran premi d'Itàlia. “Sempre em deia: ‘vés amb compte, però recorda que mai res és impossible”, expressava Marc Márquez. Desprenia aquesta peculiar olor de cava i pell de cangur. Com a nou campió del món, feia pocs minuts que s'havia banyat en la millor de les ampolles, la que et donen el diumenge que guanyes la cursa i el Mundial. Per damunt de la granota lluïa una samarreta commemorativa: “Xoca-la” (Give me five), es podia llegir, en anglès, i és que ja són cinc els títols que Márquez acumula. “Pensava que no tindrien ni samarretes, ni res, però el meu equip sempre confia en mi”, reia.

La primera part de la carambola que s'havia de complir, a més que fallessin els seus rivals –que ho van fer–, era que ell guanyés en un circuit on no havia guanyat mai. I ho va fer, ignorant els consells dels seus. “El Santi [Hernández, el seu enginyer de pista], abans de la cursa em deia ‘per favor, no busquis la victòria, que això és molt llarg”. Així de fort el van veure els seus durant el cap de setmana. “Ha tornat el vell Márquez! Quan vaig arribar aquí no pensava lluitar pel triomf, però després vaig fer tots els entrenaments al límit i em vaig sentir realment especial. Al matí vaig pensar: em centraré a fer la meva cursa; i quan Rossi em va avançar tres o quatre vegades vaig pensar que aquesta batalla no m'interessava, li vaig fer aquell avançament i em vaig escapar ràpid, no fos que s'hagués enfadat. Després, quan em van comunicar que havia caigut, em vaig dir: ‘és el meu moment”, va confessar. La segona caiguda, la de Lorenzo, que el convertia en campió, el va fer tornar boig. “Vaig posar la tercera en corbes on havia d'anar en segona, quarta on havia d'anar en cinquena… I al final em vaig haver d'espavilar, que Dovizioso se m'estava apropant!”

El pilot de Cervera no amaga que l'hivern va ser difícil. “Va ser la pretemporada més dura de la meva vida. Vam tenir una reunió amb els tècnics d'Honda i els vaig dir: ‘Crec en vosaltres, canviaré la meva mentalitat, tindré paciència en les primeres curses; però per a la segona part de la temporada necessito la vostra ajuda, m'haureu de donar una mica més”. I l'ajuda va arribar. La despesa de la fàbrica japonesa ha estat indubtable, i també els esforços per millorar una moto que era una molèstia per als seus pilots. “Al final he aconseguit tenir una màquina competitiva. Però aquest títol ha estat realment difícil, per això han estat tan importants les primeres victòries: em vaig posar al capdavant i he pogut gestionar el campionat, he après a assumir resultats no tan bons. I és dur perquè això ho vaig haver d'aprendre un any abans perdent un títol”, explicava. I va afegir: “Em vaig arribar a posar una mica nerviós. Però l'Emilio [Alzamora, el seu representant] i el Santi em deien: ‘Tranquil, mantingues la calma, Aragó arribarà. Teníem programat un test molt important i me'l vaig preparar molt bé; vaig fer més de 120 voltes a la pista: vam provar coses d'electrònica, i encara que vam testar la moto del 2017 també vam fer moltes proves per millorar la moto d'aquest any”.

Encara que optimista i confiat –“Vaig creure en aquest campionat des del principi. Em vaig adonar molt ràpid que tots els pilots són humans, que fins i tot Rossi o Lorenzo cometen errors”–, el català assumeix que no havia patit mai tant com en aquest curs: “La pressió era enorme. Crec que no sabia el que era la pressió fins a aquest any. De fet, el meu equip em va arribar a dir en algun moment de la temporada: ‘Marc, somriu, que tu pots. Sembla que ja no ets el mateix’. En la pretemporada, a Qatar, a Le Mans…, ens costava i jo ho veia costa amunt. Em podeu veure somriure, però al final la pressió hi era i jo mateix me la posava. Després de l'any passat, de com va acabar l'any, volia guanyar aquest títol”.