Encara mentrestant

S’ha convertit en un tòpic culte imbatible que les esquerres a Podem i En Comú Podem prosperen gràcies a la seva apel·lació als sentiments i les emocions. L’enunciat varia però l’objectiu és sempre el mateix: desactivar o minimitzar les causes racionals i les dades objectives que expliquen aquests cinc milions de vots que, segons les enquestes, continuen estables després de les últimes batusses.

Sembla irrebatible que l’emoció té un paper en la germinació d’aquests nous moviments i no obstant això no sembla que l’emoció estigui fora del mapa mediàtic socialista. Possiblement en el seu cas es tracta de l’apel·lació a una altra franja emotiva. La moderació i l’assossec, la calma davant l’adversitat i la pacificació de les reaccions se suporta millor des d’una posició confortablement mitjana, més o menys protegida, mentre que aquesta mateixa moderació es complica molt quan ni l’estabilitat, ni la prosperitat ni les expectatives compareixen per enlloc.

Pot ser que existeixi, fins i tot, una correlació documentable entre el votant que ha abandonat els socialistes per emigrar a Podem i les noves condicions de flaquesa imprevista de les classes mitjanes. És veritat que se’ls pot recriminar escassa abnegació davant els esforços ímprobes que han fet els seus governants per protegir-los. Però deduir per aquest motiu que es mouen per raons emocionals i no per aspirar a altres polítiques converteix els escapolits cap a Podem en capritxosos radicals i ridiculitza les raons de fons per a la mera existència d’aquesta nova esquerra.

La frontera entre l’oferta socialista i de Podem no ha fet res més que créixer en els últims mesos i comporta una conseqüència lògica i gens tranquil·litzadora: mentre el partit socialista accentua la seva centralitat amb el suport al govern de Rajoy (alhora que magnifica els seus èxits menors), Podem se situa en el territori electoral i social que els socialistes han anat abandonant, com si haguessin deixat de lluitar per ell i es resignessin a haver-lo perdut. O bé no és veritat que les raons electorals de Podem són bàsicament emocionals, o bé les emocions a les quals apel·len els socialistes s’assemblen massa a les del vell Pujol polític: el peix al cove, nedar i guardar la roba, aguantar l’aiguat i confiar que millori la situació econòmica perquè la recuperació de les classes mitjanes faci tornar aquest votant a una opció més moderada.

És possible que hi hagi cinc milions de sentimentals que voten Podem perquè regeixen malament. Però reduir el seu vot a raons emocionals sembla negar-se a acceptar que a Podem existeix una racionalitat programàtica, sens dubte discutible, potser utòpica o fins i tot impracticable. La seva demonització sistemàtica per equiparació a la toxicitat objectiva de Trump, el Brexit o Marine Le Pen em sembla una forma de neutralització falsificadora del significat de Podem a Espanya i d’Ada Colau a Catalunya. Sembla sobretot una permissiva intoxicació informativa destinada a no enfrontar-se a l’evidència de la crisi d’idees i de projecte de la socialdemocràcia clàssica. En un article recent a La Maleta de Portbou, Pau Marí-Kloze prova amb les dades a la mà que els partits socialistes al poder (Zapatero o Hollande) no han renunciat als plans de la socialdemocràcia i, no obstant això, la percepció global en tots dos casos ha estat aquesta abdicació. En el socialisme francès les sorpreses estan arribant des del sector que exigeix una reassumpció dels deures d’una socialdemocràcia descol·locada, potser precisament perquè la socialdemocràcia no ha mort, encara que hagi fet el possible perquè ho sembli. Però de nou assignar la responsabilitat d’aquesta percepció equivocada a Podem sembla una anàlisi excessivament superficial de les raons del seu votant.

Mentrestant, ai, mentrestant, les possibilitats d’alguna forma d’acord de govern entre dues esquerres semblen esvair-se a compte del vencedor de Vistalegre II i de l’interminable impasse socialista. Aquesta espera pacient pot servir per perpetuar la situació actual, en la qual el poder està en unes mans (el PP), el testimonialisme socialdemòcrata poc operatiu en altres (PSOE) i la socialdemocràcia adaptada a la radicalitat de la crisi en una altra (Podem). Els efectes són devastadors per a qualsevol aspiració de govern de l’esquerra i el centreesquerra en molts anys, però la causa per descomptat no haurà estat l’apel·lació a les emocions per part de Podem, Ada Colau i companyia

Jordi Gracia és professor i assagista.