Flames a l’extraradi

Tornen les flames i els incidents als barris de l'extraradi de París. I com a la tardor del 2005, els protagonistes són joves plens d'ira que, com els seus germans grans, segueixen sense trobar el seu lloc al món. Llavors va ser la mort de dos adolescents, Zyez i Bouna, electrocutats mentre fugien de la policia la que va desencadenar els gravíssims incidents que es van saldar amb 6.000 detinguts, 10.000 cotxes incendiats, 300 edificis en flames i un paisatge urbà arrasat que va trigar a cicatritzar.

Vaig tenir ocasió de recórrer poc després aquells barris i el diagnòstic no oferia molts dubtes: segones i terceres generacions de joves immigrants expressaven la seva ràbia pel fet que, malgrat haver nascut a França i considerar-se francesos, malgrat haver renunciat o perdut les arrels del seu llunyà origen magrebí o africà, seguien sent tractats com a estrangers. Els seus pares havien sobreviscut les successives crisis gràcies als subsidis de l'Estat de Benestar, però ells ja no es conformaven amb una vida de mínims. La violència era la seva forma de rebel·lar-se contra l'exclusió. Han passat gairebé dotze anys i la gravíssima crisi econòmica i social que hem viscut mentrestant no ha millorat les coses. Al contrari. Hem sortit de la crisi amb més desigualtat i més enquistes.

La crisi de legitimitat que viu la política s'estén ara a tot l'entramat institucional i és en les borses d'exclusió dels extraradis més pobres on les seves conseqüències s'expressen amb més cruesa. De què serveix votar, si no canviarà res? Aquesta és precisament la qüestió de fons que el filòsof i assagista belga David Van Reybrouck es planteja en l'interessant llibre Contra les eleccions, que acaba de publicar. Van Reybrouck s'interroga sobre les causes de la “fatiga democràtica” que viuen les societats occidentals i adverteix: “Un temps en què l'interès per la política augmenta però la confiança en ella disminueix és un temps amb cert component explosiu”.

En la seva opinió, les democràcies occidentals s'enfronten tant a una crisi de legitimitat com d'eficàcia. El poder es mostra tan incapaç d'embridar els excessos dels poders econòmics com de donar resposta als grans problemes que condicionen la vida sense horitzó de gran part de la població. Per això se succeeixen les espurnes com les de les banlieues de París. Al juliol va ser la mort d'un jove de 24 anys, Adame Troové, en un interrogatori policial. L'última va saltar el 2 de febrer quan Théo L., un jove de 22 anys sense antecedents i estimat al seu barri va ser detingut en un control rutinari. Va acabar a l'hospital després d'haver estat copejat, vexat i violat amb la porra metàl·lica d'un dels agents. L'informe mèdic ho deixava clar: "ferida longitudinal del conducte anal de 10 cm de profunditat (…) amb esquinçament del múscul de l'esfínter (…) i altres lesions provocades per la introducció d'un objecte…" I no obstant això, la versió policial va ser que la introducció de la porra havia estat accidental! A més de perseguits, humiliats. Les flames han tornat i les autoritats contenen l'alè perquè saben que una vegada que s'aconsegueix una certa massa calorífica, resulta molt difícil contenir l'incendi.

Per descomptat, molts dels joves que tiren gasolina als cotxes no han elaborat una teoria sobre la seva realitat. Simplement reaccionen, i fent-ho, construeixen una identitat. Una identitat de marge, alimentada per la malaptesa d'unes autoritats tan desconnectades de la realitat que no s'adonen que qualsevol abús, qualsevol mentida estan destinats a servir de combustible. Per criminalitzar els manifestants, la policia va dir que havia salvat una nena de cinc anys d'un cotxe en flames. Però després es va demostrar que no havia estat la policia, sinó un dels joves manifestants qui va rescatar la nena. “El Govern balla sobre un volcà”, va titular Le Monde. Al barri es difon un eslògan que defineix bé la situació: “Théo i Adame ens recorden per què Zyed i Born corrien”.

França afronta unes eleccions molt incertes. Votaran aquests barris? A qui votaran? Per Van Reybrouk, la crisi de legitimitat s'expressa amb símptomes indiscutibles: cada vegada vota menys gent, el vot és més voluble (més reactiu i canvia amb més facilitat), creix el menyspreu pels polítics i la desconfiança en els partits, que cada vegada tenen menys afiliats. El que fa perillosa la situació, com hem vist amb l'ascens de Trump, és que vivim una època caracteritzada per la paraula impotència: “Impotència del ciutadà respecte del govern, impotència del govern respecte d'Europa i d'Europa respecte al món”. Quant temps es pot seguir així? Quant menyspreu és capaç de suportar un sistema polític?, es pregunta el filòsof belga.