Del vapor d’aigua a esfumar-se a Internet

Es destina un bon espai per a les immenses calderes, també per emmagatzemar el carbó, i es veu clarament el vital pou d’aigua: hipoteques de la gloriosa i moderna aplicació del vapor... Tot està previst en el pla de 1868 de les costoses millores de la impremta del Diario de Barcelona (DdB), realitzades en l’epicentre de l’esplendor de la capçalera degana de la premsa continental europea, entre 1838 i 1923, llarg període d’una hegemonia que llavors semblava indestructible. Les coses havien arrencat bé: no devia costar molt a Pedro Pablo Husson de Lapazarán, napolità instal·lat a la cort de Madrid, aconseguir de Carles IV el privilegi de publicació reial per poder imprimir un diari a Barcelona... en règim de monopoli, és clar. També comptava amb el suport del consistori, a qui va demanar protecció per al seu diari i la possibilitat (gran modernitat gràfica a l’època) d’utilitzar l’escut de la ciutat a la portada. Les dues coses li van ser concedides, tal com diu la documentació oficial, el setembre de 1792, tot just un mes abans de la sortida del primer número, l’1 d’octubre de 1792. O sigui, fa 225 anys, motiu de la petita exposició que ara, en el seu centenari, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona dedica al desaparegut rotatiu fins al 31 de març, a la seva seu de la Casa de l’Ardiaca.

“Sant Remigio, bisbe i confessor” era aquell 1 d’octubre, com recordava en portada el diari, l’original del qual es pot veure a la mostra Diari de Barcelona. Una empresa periodística (1792-2009), realitzada per Elisa Cano i Teresa Llorens. Res de sorprenent: el diari era això, un batibull de dades del temps (“Aficiones meteorológicas de antes de ayer”) al costat de llistes anodines de preus de les mercaderies bàsiques que entraven al port, anuncis de funcions teatrals, refregits d’alguna antiga notícia llegida a la premsa europea i algun avís (“El día 18 por la noche se perdieron dos pañuelos de algodón de ocho palmos cuadrados...”). Suficient per, amb prou feines, vuit pàgines en format quartilla; i així seguiria fins i tot durant els primers anys de mandat a la capçalera de la família d’impressors barcelonins Brusi, que va adquirir el diari el 1814 després d’una notable tasca conspiradora contra l’ocupació napoleònica en editar La Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña, serveis patriòtics prestats dels que demanarien fins i tot un certificat oficial, com es veu en una de les vitrines.

El diari començà a perdre el seu gran pes amb el mal relleu que es va fer en la mort de Mañé i Flaquer

<CS8.7>Com manen els cànons no escrits de la petita burgesia industrial catalana, seria el fill del primer Brusi editor del diari, Antoni Brusi i Ferrer (1815-1878), el que impulsaria una capçalera que el 1838 donava pèrdues mensuals i amb prou feines tenia subscriptors. Després d’haver passejat per Europa, aquest Brusi, ja com a director, va posar el DdB en l’eix de la canviant vida barcelonina: aplicant la força del vapor, va passar la publicació a ni més ni menys (aleshores) que 16 pàgines, va fer campanya per la demolició de les muralles i a favor de la construcció de l’Eixample, i estava per la connexió de qualsevol tipus amb Europa, uns projectes encomiables no gaire allunyats dels interessos particulars de l’editor. Així s’explica la creació de la Brusi, Lluch i Cia., que buscava unir telegràficament París amb Barcelona, cosa que a més permetria obrir en el diari una veloç i fresca secció de notícies: comunicats telegràfics particulars. També hi ha la capçalera, o sigui l’amo, per connectar la capital catalana i Espanya amb França a través de la línia ferroviària de Narbona a Perpinyà (Brusi era fundador de la Societat Catalana General de Crèdit que maldava per finançar-la). El setembre de 1853, el DdB feia de portaveu d’això, al costat, en una enèsima prova del xocant i llavors desordenat pragmatisme periodístic, d’una extensa notícia ciutadana: “Anteayer por la tarde, un perro que presentaba los más evidentes síntomas de hallarse atacado de hidrofobia mordió á siete u ocho animales de su especie...”. L’episodi va acabar, després d’una carrera que va passar per la plaça de Santa Anna i el carrer Hospital, amb la mort del ca rabiós per un cop de sabre d’un municipal.

Brusi, entre cansat i ocupat amb els seus negocis (com el de delegat de la companyia d’inversors del canal de Suez a Barcelona), va deixar el 1865 la direcció al fidel i competent Joan Mañé i Flaquer, veritable oracle de la burgesia catalana amb els seus articles dominicals escrits sota les coordenades catòliques, regionalistes i monàrquiques, camí pel qual el van seguir Jaume Balmes, Manuel Duran i Bas i, amb més matisos progressistes, Joan Maragall (un original d’un article seu es veu a la mostra). Encaixant ja una incipient competència (El Telégrafo, de 1858; La Publicidad, de 1878; La Vanguardia, de 1881, o La Veu de Catalunya, de 1889), la capçalera arribaria amb dignitat fins a 1923, quan els Brusi la van vendre a Editorial Barcelona, el gran accionista de la qual era l’industrial del ferro Damià Mateu.

La mostra, succinta, no pot recollir el detall, però el diari havia perdut ja l’hegemonia de la premsa barcelonina amb la mala successió de Mañé i Flaquer després de la seva mort el 1901: una baralla familiar dels Brusi va significar l’allunyament del DdB de la modernitat periodística i dels renovadors moviments propers al catalanisme i a Solidaritat Catalana: la decisió va comportar la marxa el 1905, entre d’altres, de Miquel dels Sants Oliver i Maragall, els dos primeres espases de la redacció.

Miquel Mateu i Pla, primer alcalde franquista de la ciutat, va aconseguir mantenir a flotació amb dignitat una capçalera confiscada el juliol de 1936 per Estat Català i tancada des de l’octubre de 1937 fins al 24 de novembre de 1940. Certa aliadofília a la Segona Guerra Mundial i simpatia per la causa monàrquica (tot en un grau molt subtil) i el barcelonisme (d’això, bastant), van permetre que el diari resistís fins a la mort del propietari, el 1972. A partir d’aquí, descens lent però inexorable als inferns: comprat per l’empresari Josep Maria Santacreu, i després d’una etapa progressista que reflecteixen portades fruit de directors com Manuel Martín Ferrand, Josep Pernau o Tristán La Rosa, un gir dretà del mateix Santacreu el 1977 va portar al tancament per deutes (1980) i a un heroic període autogestionari dels treballadors (1980-1984) que no va aixecar les vendes.

Pel simbolisme del rotatiu i potser com a homenatge al seu avi, l’alcalde Pasqual Maragall va fer que l’Ajuntament de Barcelona adquirís el 1985 el diari i els seus històrics arxius, la gestió del qual, ja en català, va anar cedint a diverses empreses periodístiques, com el Grup Z (amb el suport de l’ONCE) o els germans Emili i Carles Dalmau. Tancat el 1994, i amb el fons gràfic a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, el 1998 el consistori va decidir reconvertir-lo en capçalera electrònica i el juliol de 1999 va passar-ne la tutela a la cadena municipal de televisió, avui Betevé, que la va transformar en el seu portal de notícies a la xarxa. I aquí, en la gran caldera digital, la capçalera, com a vapor d’aigua, es va esfumar.