Nit per a la tenacitat de Raúl Arévalo

Els dos grans triomfadors de la 31a edició dels premis Goya, Raúl Arévalo i J. A. Bayona, porten dins l'orgull de ser nois de barri. De barris populars, humils. D'aquests que van néixer de la immigració que en el franquisme va abandonar en massa els pobles i va arribar a suburbis i ciutats dormitori. Un va créixer en el barceloní barri de Trinitat Vella; l'altre, a Móstoles. Un recorda l'impacte que va tenir en la seva infantesa Superman. L'altre no és capaç de recordar la seva primera vegada en una sala, però sí de E. T. l'extraterrestre i de ser el soci 131 del videoclub Iris, on es va inflar a llogar pel·lícules de Bruce Lee.

Anit els seus passos es van creuar de nou. El primer, el barceloní, Juan Antonio García Bayona, es va portar nou goyas amb el seu tercer llargmetratge, Un monstre em ve a veure, entre ells el de millor direcció, en una cerimònia celebrada a tres setmanes que comenci el rodatge del seu salt a Hollywood, Jurassic World 2.

L'altre, el triomfador de la gala, Raúl Arévalo Zorzo, va col·locar la seva pel·lícula Tarde para la ira en el lloc més alt, en obtenir el guardó al millor film. El palmarès el van completar els premis a millor guió original, direcció novell (segon guardó per a Arévalo) i millor actor de repartiment (Manolo Solo).

Arévalo va somiar durant anys amb dirigir una pel·lícula. Al mig es va creuar l'actuació, i s'hi va dedicar, amb goya inclòs per Gordos. El projecte de Tarde para la ira és un somni acariciat durant nou anys. I aquest primer llargmetratge tanca en certa manera un període de la seva vida, que va començar als seus 11 anys, quan va realitzar el seu primer curt, Super Agente 000, en el mateix corral de la casa de la seva àvia (al poble segovià del que procedeix la seva família, Martín Muñoz de las Posadas) on es va rodar una de les seqüències inoblidables de Tarde para la ira.

Venjança en 16 mm

A l'arrencar la cerimònia, el presentador Dani Rovira li va dedicar aquesta frase: “Onze nominacions a la primera. Raúl, posa la segona que el cinema t'ho està demanant”. Fins que això succeeixi, Arévalo pot estar tranquil d'haver fet la pel·lícula que volia: un thriller tallat en la venjança en súper 16 mm, un format que no es pot revelar a Espanya. Per això, en acabar cada jornada, el material volava a Romania. Ho va fer així perquè creia en aquesta estètica, perquè necessitava que hi hagués gra i suor en la pantalla, secà castellà i veïnat madrileny, que els personatges sonessin a reals.

I la cosa li ha funcionat perquè s'ha envoltat dels seus amics, actors poderosos com Antonio de la Torre, Luis Callejo, Manolo Solo, Raúl Jiménez o Ruth Díaz. I perquè una productora, Beatriz Bodegas, de La Canica Films, va hipotecar la seva casa per treure endavant un projecte sense una televisió privada darrere.

Tarde para la ira —una pel·lícula on en la seva coctelera, més aviat càntir, es barregen Gomorra, els Dardenne, Jacques Audiard, Perros de paja i Carlos Saura— és el quart film d'un debutant que guanya el Goya a la millor pel·lícula. I ho ha fet amb un pressupost de dos milions d'euros. Res comparat amb els 25 de Bayona per rodar Un monstre em ve a veure, que es va emportar la major part de les seves distincions en categories d'aquestes que es coneixen com a tècniques.

Emma Suárez, un altre dels rostres d'una nit en la qual es van escoltar crides al Govern perquè doni més suport al cinema espanyol, reclamacions d'una major presència femenina i reivindicacions d'índole laboral en el gremi dels actors, també sap què és bregar per la seva independència. Suárez va fer doblet, una cosa que no havia aconseguit cap intèrpret des de Verónica Forqué al 1987. Va guanyar dos goyas: com a actriu protagonista per Julieta, de Pedro Almodóvar, i com a actriu secundària per La propera pell, de Isaki Lacuesta. Havien passat 20 anys des del seu primer guardó per El perro del hortelano. “Fem pel·lícules!”, va cridar des de l'escenari.

Res va sorprendre —va haver-hi premis per les cinc grans pel·lícules— i tot va agradar en una gala que no va haver-hi manera de baixar de les tres hores de durada, en la qual Dani Rovira va passar la prova i on el barri va sortir fins i tot amb la cantant Sílvia Pérez Cruz, que va guanyar el Goya a la millor cançó amb Ai, ai, ai, un himne contra els desnonaments. Va cantar la seva tornada en un dels moments més memorables de la nit. “Es indecente, gente sin casa, casa sin gente".