Notícia del procés

La primavera del 2012, pocs mesos abans de fer-se seu el procés independentista, Artur Mas rep al Palau de la Generalitat, en una trobada confidencial i discreta, una enviada de la Secretaria d’Estat (Afers Exteriors) dels Estats Units interessada en les vindicacions catalanes. El president s’omple la boca de metàfores marineres i escampa tinta de calamar. A la sortida, l’enviada va deixar anar que no havia tingut mai una reunió tan inútil en un lloc tan bonic. Així mateix, un senador nord-americà li faria la pregunta del milió a Alfons López Tena: el poble català vol la independència o vol manifestar-se per ella? Ras i curt: el procés com a projecte polític o com a instrument propagandístic de conservació del poder. Guillem Martínez (Barcelona, 1965) ho titula La gran il·lusió, la qual permet fer desaparèixer el conflicte social de la política catalana, i al Govern, defugir de les seves responsabilitats en les retallades socials. I abona la tesi d’un pujolisme 2.0, embolcallat ara en l’estelada, més interessat a continuar remenant les cireres que a construir un Estat propi.

LA GRAN ILUSIÓN

Guillem Martínez
Debate
224 pàgines
17,90 / @ 8,99 euros

Després de codificar el concepte de cultura de Transició —com una cultura hegemònica pastada per l’esquerra de submissió al poder polític i propagandística del millor dels mons possibles—, l’autor posa ara el dit a l’ull del procés independentista català. Martínez no és, per descomptat, Jaume Vicens i Vives, però dona, en una mena de pòrtic que ocupa una tercera part del llibre, una visió històrica útil i necessària, sobretot per als lectors no catalans o catalans afaiçonats per la història sagrada nacional.

L’autor l’encerta quan diferencia el procés popular vindicatiu del procés governamental amortidor i substitutori de la protesta social. El desembre del 2005 es crea la Plataforma pel Dret a Decidir, tot seguint l’estela del Pla Ibarretxe, i dos mesos després organitza la primera manifestació de gruix sota el lema: Som una nació i tenim el dret de decidir. Martínez subratlla la principal conseqüència d’aquest primer estirabot: la sortida d’ERC del pacte estatutari. D’altra banda, la consulta independentista d’Arenys (2009) enceta una onada creixent i potent de mobilització arreu del país. La sentencia del Tribunal Constitucional posarà benzina al foc: el clam independentista esclata amb força a la manifestació de protesta del 10 de juliol de 2010. La novetat, apunta l’autor, és que “són persones de classe mitjana, mitjana-alta, votants de CDC, famílies convergents senceres cridant en favor de la independència, potser, per primer cop”. La mobilització independentista facilita el retorn de CiU al Govern (amb el suport del PP) i l’obtenció de l’alcaldia de Barcelona. 

La irrupció del 15-M, les mobilitzacions contra les retallades i la majoria absoluta del PP esperonaran Artur Mas a apropiar-se del procés i subordinar-lo als interessos partidistes convergents (encara més després de ser superats electoralment per ERC en les eleccions europees i la confessió de Jordi Pujol, el 2014) i de classe, d’allò del business friendly, que no feia fàstics a persones com el magnat del joc Sheldon Adelson. En aquesta apropiació jugà un paper fonamental l’Assemblea Nacional Catalana (“una bicoca governamental, una organització civil només comparable, en les seves funcions i cops de mà a un govern, a la distinta i distant Associació de Víctimes del Terrorisme”) i, molt especialment, Jordi Sánchez, que beneirà la idea força que sense Convergència no hi ha independència i ajudarà Mas a imposar la candidatura unitària en un acte, en paraules de l’autor, d’extorsió política que acabarà amb Oriol Junqueras plorant als lavabos del Palau.

Martínez no es mossega la llengua davant la conxorxa mediàtica, pública i privada (subvencionada amb generositat) i el paper mesell dels periodistes i professionals; d’aquests darrers cita, entre d’altres, els integrants del Consell Assessor per a la Transició Nacional, els informes del qual estan “mancats de rigor i propers a la ciència-ficció”. Tot i que en el llibre hi ha alguns errors factuals que caldria esmenar (com ara que Manuel Vázquez Montalbán no és expulsat de la universitat amb motiu de la Caputxinada, que les esquerres tenien majoria al Parlament el 1999 o bé que el PSC treu 20 i no 12 escons el 2012), la seva lectura és lluminosa per entendre, per exemple, per què el referèndum no ha estat mai en el full de ruta de CDC i ERC. Potser perquè amb el referèndum s’acaba el procés?