Cervantina

Admetem-ho: la seva situació no és còmoda. Investit “a dit” líder provisional del Partit Popular de Catalunya el juliol del 2015, Xavier García Albiol suma ja un any i mig d’interinitat; i, de cara al congrés que el PPC celebrarà per fi al març, encara no té la plena seguretat que, seguint els costums més ancestrals de la casa, les jerarquies madrilenyes no li busquin un recanvi menys aspre fins a l’últim minut, amb millor imatge social: aquella mítica rara avis que persegueixen des dels temps de Fraga.

A més, i en les últimes setmanes, a García Albiol li ha aparegut un problema addicional, que es diu Enric Millo. L’anterior delegada del Govern central, la senyora Llanos de Luna, amb la seva mentalitat estrictament funcionarial i l’al·lèrgia a les entrevistes, va suscitar en el món independentista grans antipaties a còpia de repartir denúncies i multes, però no generava un discurs polític que ocupés espai al supermercat dels partits. En canvi, Millo és un parlamentari amb més de dues dècades d’experiència i un important canvi de trinxera (de CiU al PP) a l’esquena. I, des que va prendre possessió, no ha deixat de prodigar-se en els mitjans, defensant amb tenacitat les tesis dialoguistes de Mariano Rajoy i intentant traslladar a l’opinió la idea que, aquí, els que no volen dialogar són els Puigdemont, Junqueras i companyia.

Així les coses, què li queda per dir a García Albiol, una vegada exclosa la possibilitat que la culpa de tot la tinguin, com a Badalona, els gitanos romanesos? Segurament nerviós davant d’aquest panorama, l’exalcalde intenta evitar que l’eclipsin del tot llançant, de tant en tant, alguna sorollosa andanada verbal amb què procura diferenciar-se del llenguatge “diplomàtic” de Millo. Dissabte passat, en una entrevista a Europa Press, va denunciar que “una part de l’escola pública s’ha convertit en un instrument d’adoctrinament a favor del sentiment independentista i en contra del que significa Espanya”.

Per descomptat, aquesta gravíssima imputació contra desenes de milers de docents d’aquest país, i l’amenaçadora exigència de “mesures correctores” sobre això, no anaven acompanyades de cap prova, de cap exemple concret: ni un centre, ni una assignatura, ni un manual escolar, ni l’enunciat d’un exercici o examen en què fos patent la voluntat d’adoctrinament independentista i antiespanyol. Potser conscient de com n’era de gasosa la seva denúncia, García Albiol va voler mostrar-se també propositiu; les institucions de l’Estat —va anunciar— contraatacaran redoblant la seva presència a Catalunya (els dirigents del PPC han anunciat això mateix una desena de vegades en l’últim lustre), i ell proposa dos mitjans per fer-ho: celebrar més partits de la selecció espanyola de futbol a Catalunya i traslladar a Barcelona l’Institut Cervantes.

Ateu com sóc de la religió del futbol, em confesso incapaç de calibrar l’impacte de dos o quatre partits de la Roja en estadis catalans sobre els resultats dels següents sondejos del CEO o del CIS. En canvi, no puc més que aplaudir la idea de la mudança del Cervantes. Abans, tanmateix, seria prudent preguntar com ho veuen els funcionaris madrilenys d’aquella institució; no sigui que passi el mateix que quan el ministre Montilla va voler traslladar a Barcelona la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions, i una bona part del personal es va revoltar contra aquesta “deportació”.

Una vegada resolt aquest detall, benvingut sigui l’Institut Cervantes a la Ciutat Comtal. És qüestió de posar-se a buscar de seguida una seu dotada de presència (a l’actual, l’edifici de les Cariátides al carrer d’Alcalá, la presència li sobra, de manera que no ens val un principal de l’Eixample). Quan l’immoble barceloní estigui a punt, suggereixo encaridament posar a l’entrada aquest text, en lletres ben grans: “Los corteses catalanes, gente enojada, terrible y pacífica, suave; gente que con facilidad da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo” [Miguel de Cervantes, Los trabajos de Persiles y Segismunda, Libro Tercero, capítol XII].

Potser així, quan les autoritats inaugurin la seu i ho llegeixen, s’assabentaran d’alguna cosa. Si no és, clar, que també considerin el Príncep dels Enginys un adoctrinador independentista.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.