Alfons Quintà, l’ogre del president

Ja havia decidit que no escriuria una sola línia sobre el cas inaudit d’Alfons Quintà, quan certs articles apareguts a la premsa amb motiu de l’espantós desenllaç amb què es va coronar una vida plena d’absurdes malvestats m’han inclinat a donar el meu punt de vista sobre un home a les ordres del qual vaig treballar en els inicis de TV-3, i de qui vaig rebre, amb prolongada insistència, tota classe d’insults i amenaces de mort per haver defensat una aspirant a locutora que ell acabava d’acomiadar amb falses justificacions. Però el que vull posar de manifest en aquesta columna no és una experiència personal, sinó les circumstàncies en què Alfons Quintà va exercir el poder que li confiava i li protegia la presidència de la Generalitat.

Com el lector no deu ignorar, Quintà va ser nomenat director de TV-3 poc després d’haver publicat en aquest diari un seguit de cròniques polítiques en què atacava el govern de Convergència i Unió i al·ludia a les presumptes irregularitats comeses en la gestió de Banca Catalana, l’entitat financera fundada i presidida per la família Pujol, i la bancarrota de la qual va costar a l’Estat 345.000 milions de pessetes. L’episodi va tenir els seus punts forts en la presentació d’una querella contra el president de la Generalitat, la retirada posterior d’aquesta querella i l’adhesió d’una multitud enorme de catalans a un president en qui el fantasma de la nació catalana ja s’havia encarnat de forma solemne i duradora. L’oposició no es va interessar mai pels motius que van conduir Jordi Pujol a confiar el seu principal aparell de propaganda a l’home que, quatre dies abans, era el seu enemic número u.

Havent pres possessió del despatx, Quintà, amb la indiferència o el concurs d’altres càrrecs directius, no tardaria a humiliar i assetjar sense treva els seus atemorits subordinats. Per la manera que tenia de mirar i gesticular, pels seus canvis constants d’humor i els seus comentaris despectius, procaços, intimidadors, ja comprenies de seguida que et trobaves davant d’una ment pertorbada. I quan no et tocava més remei que dinar amb ell, ja sabies que tota aquesta personalitat l’escenificaria amb la boca plena del menjar que, directament amb els dits, aniria prenent del teu plat. Que era un psicòpata, no ho dubtava quasi ningú, però tothom procurava dissimular-ho. Ho vaig advertir a un alt càrrec dels mitjans de comunicació de la Generalitat —actualment imputat en un cas de corrupció— i, en el més pur estil convergent, em va contestar que em faria el favor de fer veure que no m’havia sentit. Nomenant-lo director de TV-3, Pujol va comprar el silenci de Quintà i, pel mateix preu, va adquirir un ogre al seu servei. Ara, els que durant anys van fer del pujolisme la seva unitat de destí es pregunten com pot ser que tot això no ho denunciés ningú.