Berger i el Pompidou

La mort de John Berger a prop de París m’ha enxampat rumiant sobre els quaranta anys del Pompidou, la colossal estructura de façana impensable fins llavors. Va ser concebut pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers per capgirar la idea de museu i convertir-lo en la primera catedral del turisme cultural de masses incipient. Berger i el seu equip havien aconseguit emetre una mica abans, el 1972, la seva sèrie a la BBC Maneres de mirar. La televisió i l’arquitectura coincidien a ressaltar una clau dels temps: els mitjans de comunicació massius havien alterat de manera fonamental la percepció de l’art. Era hora d’adonar-se que vivíem en un món d’imatges: l’art n’és una més, la seva jerarquia està en qüestió des de llavors.

El Pompidou va obrir el 31 de gener del 1977, després d’una llarga i complexa història de desacords entre polítics, gestors i analistes culturals. Porta el nom del president que el va manar construir, al cor de l’antic mercat de proveïments de Les Halles, però que no el veuria néixer: es va morir abans i el va inaugurar el seu successor Chirac. Acostumats avui a veure sorgir museus i centres d’art mastodòntics, en una petita ciutat en els noranta espanyols o a l’Uzbekistan recentment, pot costar imaginar què va suposar el Pompidou.

Ningú no donava un duro per ell, ni a França. Llavors jo treballava a la secció cultural del diari Avui i els col·legues vam ser convocats a l’Institut Francès per rebre la bona nova. Calia eliminar suspicàcies, l’aposta pública francesa era d’envergadura econòmica i ambició cultural. Les crítiques, a casa. La seva façana, basada en un tub transparent en ziga-zaga que la recorre sencera i per l’interior del qual accedeixes a les cinc plantes mentre veus París, era considerada una aberració. “La fàbrica de gas” va ser el més bonic que se li va dir. Aviat va fer callar els detractors. La gent hi acudia ràpida, atreta pel mecano i l’elevació des del terra a la terrassa, on esperava un espectacle urbà que ni el cinema ni la tele havien aconseguit transmetre encara. Piano i Rogers havien facilitat el principal: perdre la por a entrar a un museu. El que cadascú hi fes després a dins era cosa seva.

La seva aposta es va convertir en un gènere arquitectònic nou, el centre cultural. Un lloc de trobada, una biblioteca, un museu d’art modern amb col·lecció, sales d’exposicions temporals, cafeteria, llibreria, diverses sales de cinema i un amplíssim rebedor d’entrada. I, sobretot, una escultura urbana per si mateixa. A partir d’aquí serien possibles el Guggenheim bilbaí o la Tate Modern londinenca, per dir només les dues principals vies que també va obrir el centre parisenc: el museu com a franquícia internacional, o no.

Mentre la Tate segueix negant-s’hi, el Pompidou voldria celebrar els seus quaranta anys amb una altra franquícia, a Xangai, en negociació. En tres anys espera obrir la de Brussel·les. Les va activar en complir els trenta, just abans de la crisi. Encara que la de Màlaga sigui d’acció cultural dubtosa en el seu context, dona bones rendes al pare francès. En té d’altres a Metz i Abu Dhabi. En paral·lel, i com espelmetes del pastís, aquest 2017 es “descentralitzarà” en quaranta exposicions a França i més enllà. El seu museu d’art modern és el més gran després del novaiorquès, la biblioteca pública ha sumat més de 100.000 lectors i el freqüenten entre 3,5 i 3,8 milions de visitants anuals.

Segueixo amb Berger, que tant ha ensenyat a mirar l’art, a escriure sobre ell, a explicar-lo. Com si fos una versió inversa i irònica de l’èxit del Pompidou, el seu programa segueix sent el més influent de la història de la BBC. No perquè el torni a emetre sinó pel seu influx i revulsiu en convertir-se després en llibre traduït a vint idiomes. Ni tan sols el té disponible en el seu web (Youtube, sí). Avui seria impossible, li va dir Berger fa dos mesos i explica Will Gompertz en l’obituari oficial de la casa. Ho van fer amb quatre xavos, en una cadena indiferent que els va deixar fer i després va assistir atònita al seu boom. Des de llavors, poques teles s’arrisquen a posar en solfa ni com mirem ni què mirem.

El nostre món d’imatges és cada vegada més gran, innavegable, bulímic, falsejador, inventiu, fugaç. Els museus s’han reciclat molt des que Maneres de mirar i el Pompidou van emergir. Mirar és avui distingir més encara qui controla les imatges. Convé fer-ho, que només es veu bé allò que es mira a consciència. Perquè fa mal, o perquè s’estima.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF