Patir per Messi

L’entrenador ja ha deixat dit que es vol esperar al març o a l’abril per dir què farà. La seva decisió no acaba d’agradar a alguns sectors del club que entenen que una entitat com la blaugrana no pot estar condicionada per les sensacions del tècnic, per més que Luis Enrique hagi guanyat vuit títols de deu. Els directius diuen estar escarmentats de l’època de Guardiola. Jo, en qualsevol cas, em crec el tècnic. Si encara no s’ha pronunciat és perquè no ho té clar. No es tracta d’un assumpte de calés, ni d’altres ofertes, ni de fer cap xantatge, sinó que avui no sap com anirà tot plegat, quan es decideixin els campionats: si els jugadors se’l miraran igual, o si ell en tindrà les mateixes ganes, o si en canvi estarà sense esma, ves a saber.

També pot passar que es vegi capaç de guanyar-ho tot. El que se sap del cert és que els entrenadors del Barça envelleixen molt aviat pel desgast que suposa treballar en un equip com el blaugrana i amb tants egos com hi ha al vestidor, o almenys això sembla si fem cas dels seus cabells, que es tornen blancs o cauen a grapats. No seria partidari de pressionar-lo, sinó de convidar el director esportiu Robert Fernández que tingui una alternativa per si de cas. El que no em sembla bé és que es murmuri de Luis Enrique i que se li digui el que ha de fer pel bé del Barça. La tàctica habitual de la casa: fer-se l’ofès. L’asturià s’ha guanyat el dret a decidir. I, d’altra banda, ja se sap que d’un temps ençà als entrenadors ja no els fa fora el club sinó que són ells que decideixen quan se’n volen anar.

Es troba a faltar la grandesa de personatges com Cruyff, que va combatre millor la merda i la por

Tampoc sembla que sigui fàcil assegurar-se la continuïtat de Messi. De moment les dues parts s’envien encàrrecs per quedar, però no acaben de trobar-se, com si volguessin guanyar temps, sense que se sàpiga per què. Igual que passa amb Luis Enrique, també s’ha començat a sentir des de dins del club que l’argentí no s’acaba de decidir i que es fa el desmenjat. Tothom sap que si fos per calés Messi té ofertes millors, però una cosa és quedar-se cobrant menys diners i una altra que et rebaixin encara més els ingressos a base de multes d’Hisenda. El davanter de Rosario es vol assegurar un bon contracte, un bon equip i una bona estança, cosa lògica i normal si tenim en compte que es tracta del millor jugador del món i que cada any es reinventa per ser encara més bo.

Mentre dura la incertesa, i en lloc de disfrutar del futbolista 10 per excel·lència, ha començat a sonar aquella cançoneta tan trista i tan culer que diu: què farem el dia que no hi sigui Messi? Com si la gent s’hagués de preparar abans d’hora pel que pugui passar, o dit d’una altra manera, com si fos millor que passés ara que més tard, perquè la gent ja s’hi posa a punt i ves a saber què passarà d’aquí un temps. És en aquests moments que es troba a faltar la grandesa de personatges com Johan Cruyff, l’entrenador que va combatre millor la merda i la por.

I queda també per veure què passarà amb Iniesta, que sembla la torna en aquest debat sobre el futur de Luis Enrique i Messi. I pel que s’ha vist als darrers partits, el manxec és un jugador decisiu per a la salut futbolística del Barça. Iniesta no només dona identitat a l’equip, sinó que s’ha convertit en la font del joc. Si abans el futbol fluïa a partir del mig centre (Guardiola) i més tard del volant dret (Xavi), ara apareix a partir de l’interior esquerre (Iniesta). Amb Iniesta i Messi, l’estil es dona per descomptat. Tant hi fa si es juga o no al contraatac; a la gent no li ve de gust discutir sobre l’evolució o la involució. Acostuma a passar quan funciona el trident que formen Messi, Luis Suárez i Neymar.

La junta de Bartomeu no ho té fàcil, però també és veritat que la majoria de presidents voldrien estar al seu lloc: no es tracta de fitxar ningú sinó de renovar el capità, la figura i l’entrenador, i si no ho fan serà senyal que no estan a gust, n’estan tips o no els agraden els tractes que els fan, i això només compromet el Barça.